El «prepping» corporatiu i la sobirania alimentària i energètica parteixen de la mateixa intuïció —que els sistemes globalitzats són fràgils— però hi responen de manera oposada. El primer ven aïllament individual: bidons de menjar, motxilles d’emergència i generadors de marca per a qui pugui pagar-los, sostinguts per un mercat que ja mou milers de milions d’euros i per influencers que monetitzen la por amb alertes sovint falses. La segona construeix capacitat col·lectiva: horts comunitaris, cooperatives energètiques, xarxes de proximitat. Cal saber distingir-les abans que el negoci de la por segresti un despertar col·lectiu legítim.

---

Hi ha una diferència abismal entre preparar-se per un futur incert i que et venguin la por com si fos un servei de subscripció mensual. I aquesta diferència és, precisament, el que el capitalisme s’entesta a difuminar cada vegada que pot treure’n profit.

Un negoci que ja té xifres pròpies

No parlem de quatre persones excèntriques amb un búnquer al jardí. Segons dades del sector recollides per analistes de mercat, el negoci global vinculat a la preparació davant de catàstrofes —el que en anglès es coneix com a prepper market— es xifrava en uns 14.100 milions de dòlars el 2024, amb previsions de superar els 26.000 milions abans del 2031. Altres estimacions acadèmiques, combinant dades governamentals nord-americanes, apunten que el mercat de gestió d’emergències en conjunt —kits de supervivència, emmagatzematge d’aliments, refugis privats— podria arribar als 423.000 milions de dòlars. Als Estats Units, s’estima que uns 20 milions de persones ja s’han preparat prou com per poder sobreviure un mes sencer pels seus propis mitjans.

Són xifres d’un sector que fa vint anys ni tan sols existia com a categoria de consum reconeguda, i que avui té prestatgeries dedicades en grans cadenes de distribució. I aquest creixement no és casual: s’alimenta exactament de la mateixa intuïció que ens porta a nosaltres a parlar de decreixement, límits planetaris i sobirania alimentària. La gent intueix —amb raó— que els sistemes actuals són fràgils: cadenes de subministrament llargues, dependència energètica externa, monocultius agrícoles vulnerables al clima. La pregunta no és si aquesta intuïció és certa. Ho és. La pregunta és qui hi respon, i com.

Qui hi guanya, amb la teva por

Investigacions periodístiques han documentat com alguns influencers de la supervivència com Patrick Humphrey, han passat de fer contingut agrícola convencional a publicar setmanalment alertes de catàstrofes imminents —explosions d’infraestructures crítiques, declaracions d’emergència alimentària— que després resulten ser completament falses . No és un detall menor: aquests mateixos comptes monetitzen l’audiència amb subscripcions de pagament i enllaços d’afiliat, i els experts en comportament assenyalen que la fórmula funciona perquè, senzillament, dona resultats: com més s’alarma, més atenció es genera.

Fins i tot dins del propi món «prepper» hi ha veus crítiques. Algun dels seus referents més coneguts als Estats Units ha arribat a admetre públicament que bona part dels seus col·legues es dediquen directament a espantar la gent perquè compri, en comptes d’educar-la de debò. És una confessió reveladora: el problema no és només extern, el reconeixen els mateixos que hi participen.

Dues respostes molt diferents a la mateixa pregunta

El «prepping» de mercat i la sobirania alimentària i energètica que defensem des d’En transició parteixen de la mateixa constatació —que els sistemes globalitzats són vulnerables— però hi responen de manera diametralment oposada:

• El prepping ven aïllament. La unitat és la família nuclear, o fins i tot l’individu, atrinxerat darrere la tanca, amb el seu búnquer, el seu generador i el seu bidó de menjar liofilitzat de marca. L’èxit es mesura en autosuficiència privada: quants dies pots aguantar tu sol.
• La sobirania alimentària i energètica és relacional. La unitat és el veïnat, la cooperativa, l’ajuntament, la xarxa de productors locals. L’èxit es mesura en la capacitat col·lectiva de sostenir-se, no en l’acumulació individual darrere un pany.

Un bidó de menjar no crea comunitat. Un hort compartit, una cooperativa energètica local o una xarxa de proximitat pagesa, sí. I aquesta diferència no és només pràctica: és política. Determina si, davant d’una crisi real, la gent es mira com a amenaça mútua o com a suport mutu.

No és el mateix desconfiar del sistema que desconfiar dels veïns

El «prepping» individualista, portat a l’extrem, no només és ineficaç davant de crisis complexes i prolongades: és políticament regressiu. Ensenya a veure el veí com una amenaça potencial en comptes d’un aliat necessari. Construeix una resposta a la fragilitat sistèmica basada en la desconfiança mútua i l’acumulació privada, just quan el que ens caldrà —davant de qualsevol escenari de crisi real, sigui energètica, climàtica o alimentària— és exactament el contrari: capacitat organitzativa compartida, coneixement col·lectiu i xarxes de suport que no depenguin de quant has pogut estalviar per comprar-te el bidó més gran.

Aquesta lògica individualista tampoc és neutra ideològicament. Diversos estudis sobre la cultura «prepper» han detectat, en alguns dels seus sectors, un imaginari on la crisi es viu gairebé com una oportunitat de «netejar» la societat dels qui es consideren dependents o indesitjables. És un símptoma clar de cap on porta, en el seu extrem, una resposta a la fragilitat basada únicament en la supervivència privada: no cap a la solidaritat, sinó cap a la fractura social.

Una intuïció legítima, mal aprofitada

Per això és tan important que la gent que comença a intuir que «alguna cosa no quadra» en el model actual no acabi, per pura desinformació o per manca d’alternatives visibles, comprant-se un pack de supervivència amb data de caducitat del 2050 en comptes d’implicar-se en el projecte col·lectiu de fer un poble, una comarca, un territori més resilient de debò.

La por, quan es privatitza i es converteix en producte, deixa de ser útil: només alimenta el negoci de qui la ven. Quan es comparteix, s’organitza i es tradueix en xarxes reals de suport mutu, és el principi de tot canvi profund.