L’ajuntament d’Argelaguer convoca una reunió el 30 de setembre per presentar el projecte de comunitat energètica al pavelló municipal. Analitzant les bases habituals d’aquest tipus de projectes i dades reals de consum de dues llars del poble, l’article conclou que el benefici econòmic individual és molt modest (60-125 €/any segons el perfil de consum), que el projecte no aporta cap autonomia real davant talls de subministrament, i que tampoc millora significativament l’origen de l’energia per a qui ja té contractada una comercialitzadora 100% renovable. El seu valor real és institucional i social, no pas de sobirania energètica.

El 30 de setembre l’ajuntament d’Argelaguer ha convocat una reunió per presentar el projecte de comunitat energètica que es va aprovar el juliol de l’any passat. Les bases del concurs d’adjudicació ja estan aprovades, i tot apunta que es demanarà als veïns que s’organitzin en associació per gestionar-la — amb l’alternativa, si no surt ningú, de delegar-ho en una empresa externa.

És una bona notícia que cal celebrar amb mesura. Val la pena mirar-la de prop, perquè quan es despulla la retòrica («sobirania energètica», «energia neta pels veïns», «autoconsum») queda un projecte molt més modest del que pot semblar a primer cop d’ull.

Què s’ha fet, exactament

Segons la nota oficial de l’ajuntament, dins el marc del PAESC (Pla d’Accions per l’Energia Sostenible i el Clima), s’ha instal·lat a la coberta del pavelló municipal una planta fotovoltaica de 30,30 kWp d’autoconsum compartit, que cedirà el 91% de l’energia generada a la ciutadania. Suposarà uns 37.875 kWh anuals i un estalvi d’unes 18 tones de CO2 a l’any. El cost ha estat de 33.944 €, dels quals 30.000 € els ha posat la Diputació de Girona.

De moment la instal·lació funciona vinculada a subministraments municipals, a l’espera que es resolgui el concurs pel qual les famílies podran acollir-s’hi, amb reserva de quota per a situacions de pobresa energètica.

Associació de veïns o empresa externa: la pregunta que importa de veritat

Aquí hi ha el primer punt on cal parar atenció el dia 30. Mirant les bases d’altres municipis de la comarca amb projectes idèntics (Riudaura n’és un exemple recent i força representatiu), és habitual que la part tècnica i administrativa —repartiment de quotes, tràmits amb la comercialitzadora— ja quedi assignada per defecte a una empresa externa especialitzada, independentment de si es crea associació o no. El que realment està en joc, doncs, no sembla ser «qui gestiona tot el projecte», sinó qui fa d’interlocutor i decideix les prioritats locals: informar els veïns, mediar en el repartiment, relacionar-se amb l’ajuntament, pensar l’ampliació futura.

És una diferència important. Si no es constitueix associació, no és que «es perdi» la comunitat energètica —és que es perd la capacitat local de decidir-hi res més enllà d’apuntar-se a un formulari. Aquesta és, en el fons, l’única part del projecte on hi ha marge real de sobirania: no en l’energia, sinó en la governança.

Quant s’hi guanya, realment

Aquí convé ser honestos amb els números: Si la taxa anual se situa al voltant dels 150-200 euros per una quota de 2 kWp, pot semblar raonable, però només podem saber si realment compensa quan la comparem amb el consum de cada llar. Fem els càlculs amb dades reals de consum de dues llars del poble:

• Una llar amb consum mitjà (uns 2.500 kWh/any) però amb el gruix del consum concentrat a la nit, obtindria un estalvi net d’uns 60-125 €/any després de descomptar la quota anual.
• Una llar amb consum baix (uns 1.370 kWh/any), fins i tot amb un perfil horari més favorable, en trauria un estalvi net encara menor —i probablement li convindria demanar una quota més petita (1kWp), no la mateixa que a tothom.

La raó tècnica és senzilla. No tota l’energia solar val el mateix: la que consumeixes en directe et fa estalviar de veritat; la que no consumeixes s’exporta a la xarxa i només et dona un petit descompte a la factura.. Per a llars amb poc consum diürn, bona part del que «toca» per quota s’acaba exportant a preu baix.

Fetes les xifres per a un grup de 12-15 famílies, l’estalvi agregat pot rondar els 1.000-1.800 €/any repartits entre tothom. En termes purs d’estalvi individual, l’esforç organitzatiu de crear una comunitat energètica i una associació sembla desproporcionat respecte al benefici.

Ni autonomia ni descarbonització addicional real

I aquí és on l’anunci s’allunya més del que sembla prometre. La CE, tal com està plantejada:

No dona cap autonomia energètica. Tota l’energia passa per la xarxa general de distribució (Bassols Energia, en el nostre cas). És autoconsum compartit amb compensació en factura, no generació aïllada: si hi ha un tall de subministrament, cap participant de la comunitat energètica té llum, encara que el sol brilli, perquè els inversors es desconnecten automàticament per seguretat. Zero resiliència.

I tampoc aporta una millora clara en l’origen de l’energia que reps a casa. Qui ja té contractada una comercialitzadora com Som Energia que ja «compra» el 100% renovable mitjançant Certificats de Garantia d’Origen —un mecanisme comptable, no físic: els electrons que arriben a casa són sempre el mix de la xarxa en aquell moment, siguis client de qui siguis. L’aportació real d’aquesta instal·lació és que és generació renovable nova —cosa que els certificats de garantia d’origen no sempre garanteixen, ja que sovint provenen de centrals que ja existien des de fa anys. Però aquesta electricitat nova s’aboca a la xarxa general i es barreja amb tota la resta: aporta una mica d’energia renovable al sistema elèctric en conjunt, no específicament els veïns que participen en el projecte.

Què és, doncs, aquest projecte

Fetes totes aquestes consideracions, la conclusió honesta no és que el projecte sigui inútil, sinó que cal situar-lo amb precisió: no és una eina de sobirania energètica real, ni d’estalvi individual significatiu, ni de resiliència davant de crisis de subministrament. És, més aviat, una petita instal·lació pública que genera electricitat renovable addicional (poca) i decideix repartir-ne el benefici econòmic —també petit— entre l’ajuntament i els veïns que s’hi apuntin, en lloc de vendre’l tot al mercat elèctric.

El seu valor real és institucional i pedagògic: un precedent de propietat pública i decisió local sobre un actiu energètic, i una eina puntual de justícia social a través de la reserva per a pobresa energètica —on el benefici, tot i ser petit en termes absoluts, sí que pot representar una diferència significativa per a les llars que més ho necessiten.

Si el poble vol fer un pas real cap a la sobirania energètica —amb autonomia de veritat davant de talls de subministrament i un impacte econòmic notable per llar— caldria pensar en una escala molt més gran: més potència instal·lada, emmagatzematge en bateries comunitàries, i probablement un marc de microxarxa que avui la normativa espanyola no facilita gaire per a projectes petits com aquest.

---

Per saber més Comunitat energètica