L’encariment de la gasolina i el dièsel mostra fins a quin punt la nostra societat depèn del petroli. Encara que el preu superi els dos euros per litre, la majoria de persones continua utilitzant el cotxe perquè moltes activitats quotidianes no tenen alternatives fàcils. Aquesta capacitat d’absorbir els increments de preu pot donar una falsa sensació de normalitat. Però pagar més no resol la dependència: simplement en fa més car el manteniment. Preparar-nos per a un futur amb energia més cara implica reduir aquesta dependència abans que les circumstàncies ens obliguin a fer-ho.

Ahir vaig veure per primera vegada la gasolina i el dièsel per sobre dels dos euros el litre. No era una imatge especialment espectacular: simplement una xifra al marcador d’una gasolinera que veus mentre omples el dipòsit i continues el teu camí.

I potser precisament aquí hi ha el més interessant.

Dos euros el litre haurien semblat una barbaritat fa uns anys. Avui formen part de la normalitat.

El 18 de setembre, la mitjana comunicada per les estacions de servei espanyoles ja se situava al voltant d’1,92 euros per litre tant per a la gasolina 95 com per al gasoil A, i en moltes estacions el preu ja supera els dos euros.

La xifra, a més, no arriba després d’un petit repunt puntual. La gasolina porta diverses setmanes consecutives d’augment i l’encariment acumulat durant els darrers mesos és considerable.

I, tanmateix, no veiem una societat paralitzada. Continuem agafant el cotxe per anar a treballar, portar els nens a escola, anar a comprar, visitar familiars o fer una escapada el cap de setmana. En molts pobles, anar a treballar significa recórrer trenta, quaranta o cinquanta quilòmetres cada dia, i per a una part important de la població prescindir del cotxe no és una decisió que es pugui prendre d’un dia per l’altre.

Aquesta aparent normalitat diu molt de la nostra relació amb l’energia.

Pagar és més fàcil que canviar

Per a molta gent, deixar d’utilitzar el cotxe no és una opció immediata. Si vius en un poble i treballes a la ciutat, no pots decidir demà al matí que aniràs a treballar amb transport públic si no existeix una alternativa raonable. Si els teus fills estudien fora del municipi, tampoc. I si has de visitar un familiar que viu a quaranta quilòmetres, la bicicleta probablement no resol el problema.

El sistema de mobilitat actual ha convertit el cotxe en una necessitat per a milions de persones. Per això, quan puja el carburant, la primera resposta no acostuma a ser reduir la mobilitat, sinó pagar més per mantenir la mateixa mobilitat.

Això pot donar-nos una falsa sensació de resistència. La gent aguanta, però aguantar no significa que l’encariment no tingui conseqüències. Significa que el cost s’incorpora al pressupost familiar i que, mentre sigui possible, es compensa reduint altres despeses.

Posem un exemple senzill. Un cotxe que consumeixi 6,5 litres cada 100 quilòmetres i recorri 15.000 quilòmetres anuals necessita uns 975 litres de combustible. A 1,40 euros el litre, això representa uns 1.365 euros l’any; a 1,90 euros, gairebé 1.850 euros; a 2 euros, 1.950 euros, i a 2,20 euros, 2.145 euros.

No és una diferència insignificant. Però tampoc és una factura que arribi de cop. Es reparteix en desenes de petites compres al llarg de l’any i aquesta és una de les característiques del sistema: els costos importants sovint arriben fragmentats en petites quantitats que podem anar absorbint.

La capacitat d’aguantar sembla infinita

Hi ha una dada especialment significativa. El consum de combustibles d’automoció a Espanya va augmentar un 0,8% el juliol respecte del mateix mes de l’any anterior i, en el conjunt dels primers set mesos de 2026, acumulava un augment del 0,9%. La gasolina creixia un 7,1%, mentre que el gasoil d’automoció baixava un 1%.

Això significa que l’encariment dels combustibles no es tradueix automàticament en una reducció equivalent del consum. La relació entre preu i consum existeix, però és molt més complexa quan allò que s’encareix és un element necessari per mantenir el nostre estil de vida.

Si no tenim alternatives, el que fem sovint és reduir altres despeses. Sortim menys a sopar, ajornem una compra, busquem una gasolinera més barata, conduïm una mica més lentament o compartim algun trajecte. Però continuem necessitant el cotxe.

I aquesta capacitat d’absorbir els increments de preu no és igual per a tothom. Per a una família amb ingressos elevats, 500 euros anuals addicionals de combustible poden resultar molestos però assumibles. Per a una família que arriba justa a final de mes, poden significar renunciar a altres coses. Per això l’augment del preu de l’energia és també una qüestió de desigualtat.

El problema no acaba a la gasolinera

El combustible no és només una despesa dels conductors, sinó que forma part del cost de gairebé tot allò que produïm i consumim. El camió que porta els aliments al supermercat consumeix combustible, igual que el tractor que treballa el camp, el vaixell que transporta mercaderies, la furgoneta que reparteix paquets o el vehicle del fuster que es desplaça fins a casa nostra.

Quan puja el petroli, per tant, no només puja el cost d’omplir el dipòsit. Puja el cost de moure persones i coses.

I quan moure coses és més car, una part d’aquest increment acaba arribant als preus. L’INE va situar la inflació espanyola d’agost en el 4,3%, la taxa més alta des de febrer de 2023, mentre que el grup transport va arribar a una inflació anual del 9,5%, principalment per l’encariment dels carburants i lubricants.

Aquesta és una qüestió molt més important que el preu que veiem al marcador de la gasolinera. Una economia molt dependent del petroli transmet ràpidament l’encariment de l’energia a moltes altres activitats.

Una societat atrapada en la dependència

Podem observar que la gent continua conduint i pensar que l’encariment dels combustibles no és tan important. Però també podem veure-hi una altra realitat: fins a quin punt la nostra societat està atrapada en la dependència del petroli.

No podem reduir fàcilment el consum perquè hem construït una manera de viure que el necessita. Els habitatges estan sovint allunyats dels centres urbans, els polígons industrials separats dels nuclis residencials, el comerç concentrat en grans superfícies i molts serveis i llocs de treball es troben fora del municipi on vivim.

A això s’hi afegeixen un turisme basat en el vehicle privat, una agricultura altament mecanitzada i una distribució alimentària que mou mercaderies a llargues distàncies. Tot aquest entramat funciona relativament bé mentre l’energia és abundant i assumible.

Quan l’energia s’encareix, el sistema no desapareix de cop. Simplement es va fent més car mantenir-lo.

I això és molt diferent.

No esperem que el preu ens obligui a canviar

Hi ha una idea important per als propers anys: no hauríem de confiar que un augment del preu del petroli provocarà automàticament la transició que necessitem.

El preu pot pujar i la societat continuar pagant. Durant mesos o fins i tot anys, les famílies poden reduir altres despeses, endeutar-se, buscar carburants més barats o esperar que l’Estat redueixi els impostos. Les administracions poden introduir subvencions o reduccions fiscals per amortir l’impacte i, a curt termini, aquestes mesures poden ser importants per protegir les persones més afectades.

Però cap d’aquestes mesures crea una alternativa al petroli. Una subvenció al combustible fa més suportable la dependència; no la redueix.

A llarg termini necessitem alguna cosa més que amortidors econòmics. Necessitem reduir la quantitat de petroli que necessitem per viure.

La transició comença abans de la necessitat

Una societat resilient no és aquella que és capaç de pagar qualsevol preu per mantenir el mateix model, sinó aquella que pot reduir la seva dependència abans que sigui imprescindible fer-ho.

Això significa acostar els serveis, facilitar el transport públic, recuperar el comerç de proximitat, compartir vehicles quan tingui sentit, caminar i pedalar sempre que sigui possible i reduir els desplaçaments innecessaris. També significa deixar de considerar normal que per treballar, comprar, estudiar, fer esport o relacionar-nos haguem de recórrer contínuament desenes de quilòmetres.

A escala individual, les decisions poden semblar petites: un desplaçament menys, un viatge menys, un trajecte compartit o una bicicleta per al recorregut que abans fèiem en cotxe. No resoldran per si soles la dependència energètica d’un país, però poden formar part d’un canvi més ampli i, sobretot, ens permeten començar a recuperar marge de maniobra.

I aquest marge serà cada vegada més valuós.

Dos euros no són només dos euros

Potser el més inquietant de veure la gasolina i el dièsel per sobre dels dos euros no és la xifra en si mateixa, sinó la normalitat amb què l’acceptem.

Fa uns anys, dos euros per litre haurien provocat converses, titulars i preocupació. Avui podem veure el preu, omplir el dipòsit i continuar conduint.

Això demostra una enorme capacitat d’adaptació, però també revela una dependència enorme. La societat no deixa de consumir petroli quan el petroli es torna car. Primer intenta pagar-lo.

I mentre encara podem pagar, tenim la temptació de pensar que el problema és simplement econòmic. En realitat, el problema de fons és que hem construït una societat que necessita grans quantitats d’energia barata per funcionar amb normalitat.

Si aquesta energia es fa més cara, més volàtil o menys disponible, la nostra capacitat d’adaptació té un límit. No sabem exactament on és aquest límit, però esperar a descobrir-lo no sembla una bona estratègia.

No cal esperar que la gasolina arribi als tres euros per començar a necessitar menys gasolina.

La transició més fàcil és la que comença mentre encara tenim alternatives. Quan ja no en tinguem, probablement serà molt més dolorosa.
::