Avui, Diada Nacional de Catalunya, moltes veus parlen de drets, llibertats i sobirania. Però no hi pot haver sobirania real ni projecte de país digne si no inclou tothom que hi viu i hi treballa, vingui d’on vingui. En aquest 11 de setembre, volem recordar que la lluita per una societat justa i democràtica només té sentit si combat també el racisme, l’exclusió i les falses culpabilitzacions. Reivindicar Catalunya ha de voler dir, també, defensar una terra d’acollida, plural i compromesa amb la justícia social i ecològica. Per això avui publiquem aquesta entrada.

Cada vegada més discursos polítics i mediàtics culpen la immigració dels problemes socials i econòmics, però aquesta és una falsedat perillosa. Cal combatre aquesta narrativa amb dades, empatia i un relat alternatiu basat en la justícia i la convivència.

---

Sempre que hi ha una crisi o un problema social, hi ha qui assenyala els immigrants com a culpables. Aquesta estratègia no és nova, però és eficaç, i per això es repeteix. Davant d’això, hem de dir prou.

Durant els darrers anys, el discurs xenòfob ha anat guanyant espai a Europa. Partits d’extrema dreta, mitjans sensacionalistes i plataformes digitals han contribuït a estendre la idea que les persones immigrants són una amenaça per a la cohesió social, l’economia i la seguretat. Aquest relat, carregat de prejudicis, serveix per amagar els veritables responsables de la crisi social: les desigualtats, les retallades, la mercantilització dels drets i l’espoli del Sud global.

Desmuntar els mites

Les dades desmenteixen els principals mites del discurs racista:

• Els immigrants no col·lapsen els serveis públics. Segons un informe del Ministeri d’Inclusió (2023), les persones estrangeres fan servir menys els serveis sanitaris públics que la població espanyola. De mitjana, el seu ús és un 30% inferior. Això s’explica sobretot perquè són, en general, més joves i tenen menys problemes de salut crònics, però també perquè moltes tenen dificultats per accedir al sistema per motius administratius, com ara no tenir la targeta sanitària o por de ser identificades si es troben en situació irregular.
• No “roben” la feina. L’OCDE i el Banc d’Espanya han conclòs que la immigració no té un efecte negatiu sobre l’ocupació o els salaris de la població autòctona. Els efectes poden ser lleugerament positius en sectors amb escassetat de mà d’obra.
• Aporten més del que reben. Les persones estrangeres representen aproximadament el 13,6% dels afiliats a la Seguretat Social i aporten el 10% dels ingressos del sistema, segons dades oficials del Ministeri d’Inclusió (octubre de 2024).
  En canvi, la seva participació en la despesa total de prestacions és molt reduïda: aquesta representa només el 1% del total, segons ha destacat la mateixa ministra Elma Saiz en diversos fòrums públics.
• No són més violents. Quan s’analitza la relació entre immigració i delinqüència, sovint es compara directament el nombre d’infraccions comeses per persones estrangeres amb el nombre de persones autòctones. Però aquesta comparació simple no explica tota la realitat. Quan els estudis tenen en compte altres factors socials i econòmics, com la pobresa, la vulnerabilitat social (per exemple, manca d’accés a l’habitatge o a serveis bàsics) i la discriminació estructural (dificultats per trobar feina, exclusió social), les diferències en les taxes de delinqüència entre immigrants i no immigrants desapareixen o es redueixen moltíssim.
  Això vol dir que no és la condició d’immigrant la que fa que algunes persones cometin més infraccions, sinó que és la situació d’exclusió social i dificultats que pateixen, que afecta per igual a moltes persones vulnerables, siguin d’origen estranger o no.

El perill del boc expiatori

Assenyalar els immigrants com a responsables de tot crea enemics imaginaris i permet que els veritables culpables passin desapercebuts. Això és el que volen determinats poders econòmics i polítics: dividir-nos, enfrontar-nos i evitar que posem el focus en les estructures d’opressió.

Els que precaritzen la feina, desmantellen la sanitat pública i permeten que els habitatges siguin inaccessibles no són els nostres veïns d’origen marroquí o hondureny, sinó els fons voltor, els lobbies energètics i les polítiques neoliberals. Apuntar cap als de baix és una forma de protegir els de dalt.

Capgirar el relat

No n’hi ha prou amb desmentir les mentides. Cal construir una altra manera d’explicar la realitat. Una que posi la vida al centre i no el capital, la cooperació en lloc de la competència, i la diversitat com a riquesa i no com a problema.

• Empatia i històries de vida. Quan coneixem una persona migrant, quan sentim la seva història, quan compartim espais comuns, s’esvaeix el prejudici.
• Memòria col·lectiva. Els nostres avis també van migrar, a Barcelona, a França, a Alemanya, a Amèrica Llatina. Sabem què vol dir fugir de la fam o la guerra.
• Aliances comunitàries. Als barris, a les escoles, als espais socials, es poden teixir relacions de suport mutu, defensa dels drets i resistència compartida.

Parlar i no callar

Quan sentim comentaris racistes, no podem mirar cap a una altra banda. Fer veure que no passa res només reforça el relat de l’odi. Cal respondre, amb calma però amb claredat:

• “Això que dius no és cert. Les dades diuen una altra cosa.”
• “Coneixes algú que hagi vingut a viure aquí? Has escoltat la seva història?”
• “Creus que realment els problemes socials venen de qui arriba amb una mà al davant, o de qui especula i saqueja sense límits?”

Per una societat justa i acollidora

La justícia social i ecològica que defensem no pot existir sense justícia migratòria. El futur serà compartit o no serà. No podem construir sobiranies comunitàries, vida senzilla i xarxes de suport si deixem fora milions de persones pel seu origen.

Des d’Argelaguer i des de qualsevol poble o barri, podem resistir aquest relat d’odi. Podem practicar l’acollida, la denúncia, la solidaritat. No és només una qüestió moral. És una qüestió de supervivència compartida.

Els immigrants no són el problema. El problema és un sistema que vol que ens barallem entre nosaltres per no haver de canviar res. I aquest relat, el podem capgirar.

En un món que camina cap a l’escassetat de recursos i la fi del creixement il·limitat, la temptació de protegir-se alçant murs i excloent l’altre serà cada vegada més gran. Però el decreixement ha de ser un projecte de justícia global, de repartiment, d’acollida i de vida digna per a tothom. No podem aspirar a un futur sostenible si aquest futur és només per a uns quants. Les respostes als límits ecològics i energètics han de ser, també, respostes de fraternitat, de reparació històrica i de reconeixement mutu. Perquè no hi haurà transició justa sense justícia migratòria.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊