El programa SNAP revela una contradicció estructural profunda dels Estats Units: una economia líder mundial que, al mateix temps, necessita destinar desenes de milers de milions de dòlars anuals per garantir l’alimentació bàsica de més de 40 milions de persones. Aquesta realitat posa en qüestió el mite que el creixement econòmic assegura per si sol el benestar social.

---

Als Estats Units hi ha un programa que, per si sol, explica més coses del sistema econòmic global que molts informes macroeconòmics: el SNAP (Supplemental Nutrition Assistance Program), conegut històricament com els “food stamps”.

Es tracta del principal mecanisme d’ajuda alimentària del país. Funciona de manera aparentment senzilla: les persones amb ingressos baixos reben una targeta electrònica amb saldo mensual que poden utilitzar per comprar aliments bàsics als supermercats. No és caritat privada ni una iniciativa local, sinó un programa federal de gran escala.

El que sorprèn no és la seva existència, sinó la seva magnitud.

Cada mes, més de 40 milions de persones depenen d’aquest sistema per poder menjar. És a dir, aproximadament un de cada vuit habitants dels Estats Units. La despesa pública anual ronda els 100.000 milions de dòlars, una xifra comparable al PIB de països sencers.

En qualsevol altre context, això seria interpretat com una política social central. Als Estats Units, en canvi, s’ha convertit en un element estructural però discret, sovint invisibilitzat en el debat públic.

Un país ric amb una pobresa persistent

La primera lectura del SNAP és evident: fins i tot en una economia tan gran i tecnològicament avançada com la nord-americana, una part molt significativa de la població no pot garantir-se una necessitat tan bàsica com l’alimentació.

Aquesta realitat no és puntual ni conjuntural. El programa no va néixer per una crisi concreta, sinó com una resposta estructural a la pobresa persistent. Malgrat períodes de creixement econòmic, la dependència del SNAP s’ha mantingut estable o fins i tot ha augmentat en determinats moments, com després de la crisi financera del 2008 o durant la pandèmia.

Això qüestiona una idea molt arrelada: que el creixement econòmic, per si sol, redueix automàticament la pobresa. El cas nord-americà mostra una altra cosa: es pot créixer molt i, alhora, mantenir bosses importants d’exclusió social.

El funcionament: una ajuda normalitzada

El SNAP no és un sistema marginal ni estigmatitzat dins del funcionament habitual del país. Les targetes EBT s’utilitzen com qualsevol altra targeta de dèbit. Es poden fer servir a la majoria de supermercats i botigues d’alimentació.

Els productes coberts inclouen aliments bàsics com fruita, verdura, carn, lactis o cereals. En canvi, no es poden comprar alcohol, tabac ni productes no alimentaris.

El disseny del programa intenta evitar la percepció assistencialista directa, però al mateix temps manté estrictes criteris d’elegibilitat vinculats als ingressos, la situació laboral o la composició familiar.

Un reflex de la desigualtat estructural

El SNAP no és només una política social: és un indicador de desigualtat estructural. Els Estats Units són una de les economies més riques del món, però també un dels països desenvolupats amb més desigualtat d’ingressos.

El cost de l’habitatge, la precarització del mercat laboral, la manca de cobertura sanitària universal i la feblesa de determinades xarxes de protecció social fan que moltes famílies es mantinguin en una situació de vulnerabilitat permanent.

En aquest context, el SNAP no resol la pobresa, sinó que en gestiona els efectes més immediats: evitar la inseguretat alimentària.

És un amortidor social, però no un mecanisme de transformació estructural.

Política, debat i tensions

Com passa sovint amb les polítiques socials als Estats Units, el SNAP és objecte de debat polític constant. Una part de l’espectre polític defensa reduir-lo o restringir-lo amb requisits laborals més estrictes. L’argument habitual és la reducció de la dependència de l’Estat i la promoció de la responsabilitat individual.

Els crítics, en canvi, alerten que aquestes mesures poden deixar sense cobertura milions de persones que ja es troben en situacions de precarietat laboral, amb feines irregulars o salaris insuficients.

Aquest debat no és tècnic, sinó profundament ideològic: reflecteix dues visions molt diferents del paper de l’Estat en la vida econòmica i social.

La paradoxa d’un sistema hiperproductiu

Des d’una perspectiva més àmplia, el SNAP posa sobre la taula una contradicció fonamental del model econòmic contemporani.

D’una banda, una capacitat productiva enorme, una tecnologia avançada i una concentració de riquesa sense precedents històrics.

De l’altra, la necessitat d’un programa públic massiu per garantir l’accés a un bé tan elemental com el menjar.

Aquesta tensió no és exclusiva dels Estats Units, però allí es manifesta amb una claredat especialment contundent.

Mirada ecosocial: més enllà del creixement

Des d’una lectura ecosocial, el SNAP no és només una política d’ajuda, sinó una pista sobre els límits del model de creixement.

Si una economia tan gran necessita destinar recursos massius a evitar la inseguretat alimentària interna, la pregunta no és només com ajudar millor, sinó quin tipus d’estructura econòmica genera aquestes dependències.

El creixement del PIB no sembla garantir, per si sol, ni equitat ni seguretat vital. De fet, pot coexistir amb nivells elevats de precarietat.

Això connecta amb una idea més àmplia: potser el problema no és només la manca de recursos, sinó la manera com es distribueixen, s’organitzen i es prioritzen.

El SNAP no és una anècdota ni un programa marginal. És una peça central del funcionament social dels Estats Units i, alhora, un mirall incòmode.

Ens mostra que la riquesa agregada no elimina necessàriament la vulnerabilitat. Que el creixement econòmic pot conviure amb la inseguretat alimentària. I que la complexitat del sistema econòmic global no sempre es tradueix en benestar generalitzat.

---