L’ordre executiva signada per l’administració nord-americana el gener de 2026, que imposa aranzels als països que subministren petroli a Cuba, ha accelerat un col·lapse energètic i alimentari que ja s’anunciava des de 2024. L’illa, condemnada a un sistema electroenergètic obsolet i a una dependència alimentària crònica, ha experimentat cinc apagons nacionals en el primer semestre de 2026, amb talls que superen les 72 hores consecutives en algunes províncies. Aquesta crisi no és només conjuntural: és la materialització d’un model que va sacrificar la sobirania energètica i alimentària per una dependència geopolítica insostenible. Des del marc del decreixement, l’experiència cubana ofereix una lliçó radical: sense resiliència local i autonomia productiva, cap sistema pot sobreviure a l’alteració de les seves xarxes globals de suport.

---

L’embargament del petroli

El 29 de gener de 2026, el president dels Estats Units va signar l’Ordre Executiva 14380, que declarava l’existència d’una «emergència nacional» respecte a Cuba i establia un règim d’aranzels addicionals sobre els béns importats des de qualsevol país que, directa o indirectament, subministrés petroli al règim de l’Havana. La mesura va tenir un efecte immediat: els enviaments de combustible des de Veneçuela, que des de feia anys representaven la principal font d’aprovisionament energètic de l’illa, es van aturar de forma brusca després de la detenció del president veneçolà Nicolás Maduro i la consolidació d’un govern de transició a Caracas sota pressió internacional.

Cuba no era, però, un sistema energèticament sostenible abans d’aquesta data. Des de mitjans de 2024, el Sistema Electroenergètic Nacional (SEN) patia un deteriorament accelerat causat per tres factors estructurals interconnectats: la obsolescència de les termoelèctriques, moltes d’elles amb més de tres dècades d’explotació continuada i sense inversions de manteniment; l’increment sostingut de la demanda elèctrica, impulsat per l’entrada massiva d’electrodomèstics i la substitució del gas liquat per l’electricitat en la cocció d’aliments; i el decreixement de la producció nacional de cru i gas acompanyant, que va caure entre 2023 i 2024.

L’embargament del petroli, per tant, no va crear la crisi: la va desemmascarar i accelerar. Va actuar com a catalitzador d’una vulnerabilitat latent, posant de manifest que un model energètic basat en la importació de combustibles fòssils, gestionat per infraestructures caducades i sense una transició real cap a fonts renovables, està condemnat al col·lapse en un món d’incrementada fragmentació geopolítica.

El col·lapse energètic

Entre gener i juliol de 2026, Cuba va registrar cinc apagades nacionals complets. El mes de juliol va ser especialment devastador: tres desconnexions totals del SEN en una sola setmana —el 6, el 10 i el 14— van deixar l’illa a les fosques durant períodes que, en alguns casos, van superar les 40 hores consecutives. A l’Havana, els talls diaris ja superaven les 30 hores; a les províncies orientals, arribaven a les 72 hores seguides sense electricitat.

Les causes tècniques de cada col·lapse variaven, però el denominador comú era sempre el mateix: un sistema que opera al límit de la seva capacitat, sense marge de reserva i sense combustible per reactivar les unitats de generació. El president Miguel Díaz-Canel va arribar a reconèixer públicament que l’illa es trobava «sense combustible per energitzar plantes», una franca admissió d’impotència que contrastava amb els discursos anteriors sobre recuperació.

En aquest context, les apagades no són només una fallida tècnica: són una metàfora del model. Un sistema centralitzat, jeràrquic i dependent de combustibles importats es revela inherentment fràgil quan les cadenes globals de subministrament es trenquen. La resposta del govern —mobilitzar les escasses reserves de combustible per a patrulles policials i reprimir les protestes de cacerolades— va evidenciar una paradoxa cruel: l’Estat conservava capacitat de coerció allà on havia abdicat de la capacitat de proveir.

La crisi alimentària

La crisi energètica no va arribar sola. Va arrossegar amb ella un col·lapse del sistema de distribució d’aliments que l’Estat havia mantingut, precàriament, durant dècades. El juny de 2026, el ministre d’Indústria Alimentària va admetre que, en el que portava d’any, no s’havia distribuït oli comestible, pollastre ni iogurt a través de la canasta normada —el sistema de racionament estatal— i que la llet en pols destinada a menors i persones vulnerables no arribava a centenars de llars.

Aquesta admissió oficial era el reconeixement d’un fenomen visible als carrers: les neveres buides de les botigues de divisa, l’eliminació dels topes de preus per a aliments bàsics —que va desencadenar una inflació desbocada—, i la proliferació de mercats informals on un pollastre podia costar el salari d’una quinzena. La cadena de fred, dependent de l’electricitat, es va trencar; la producció industrial de lactis i carns, dependent de pinsos importats i d’energia, es va aturar.

El col·lapse alimentari no és, tanmateix, un fenomen que comenci el 2026. Cuba importa anualment al voltant de 1.650 milions de dòlars en aliments per alimentar una població d’11 milions d’habitants. Aquesta dependència estructural respecte a les importacions —combinada amb una agricultura estatal de baixa productivitat i una distribució centralitzada ineficient— va fer que l’illa fos especialment vulnerable a qualsevol alteració de les seves xarxes logístiques. Quan l’electricitat va fallar, va fallar també la capacitat de conservar, transformar i distribuir el que es produïa.

El deteriorament de la trama urbana: escombraries, èxode i col·lapse sanitari

La crisi energètica no s’ha limitat a apagar llums: va desmuntar la trama bàsica de convivència urbana. Al febrer de 2026, l’Havana va quedar parcialment enterrada sota les seves pròpies deixalles. De 106 camions de recollida d’escombraries que operaven a la capital, només 44 podien circular per falta de combustible. Els carrers es van convertir en abocadors improvisats, amb montanyes de plàstic, cartró i residus orgànics que no només degradaven la salubritat pública, sinó que simbolitzaven l’abdicació d’un Estat que ja no podia garantir ni el servei més elemental.

Paral·lelament, el teixit professional de la societat es va desfent. L’èxode massiu —més de 560.000 cubans havien arribat als Estats Units en els dos anys anteriors— va esdevenir una hemorràgia de capital humà que va deixar hospitals, escoles i empreses estatals sense personal qualificat. Washington va arribar a activar plans de contingència per a un possible èxode marítim i terrestre, mentre països com Nicaragua tancaven les portes cancel·lant el visat lliure que durant anys havia servit de ruta de fuga.

Dins l’illa, la supervivència va passar per davant de la vocació. Metges, professors i enginyers van abandonar els seus llocs de treball formal per dedicar-se a l’economia informal de subsistència: el trueque, la reventa de productes bàsics o la recerca de combustible al mercat negre. Un metge que no té material per operar ni electricitat per conservar les vacunes no pot exercir la medicina; un professor que imparteix classes a la llum d’una espelma no pot educar. La professionalització, un dels pilars històrics de la revolució cubana, es va dissoldre en la lògica de l’emergència diària.

El col·lapse sanitari va ser el més dramàtic. L’Organització Mundial de la Salut va denunciar que prop de 100.000 intervencions quirúrgiques s’havien ajornat, incloent-hi més d’11.000 en menors d’edat. Les ambulàncies no podien respondre per falta de combustible. Més de 16.000 pacients oncològics es van quedar sense accés a la radioteràpia, i els hospitals, privats de generadors funcionals, van veure com la cadena de fred de les vacunes i els medicaments es trencava. L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va alertar que la situació s’aproximava a un «col·lapse humanitari».

Aquest deteriorament no és una llista de disfuncions aïllades: és la imatge d’una societat on la infraestructura de cures —sanitària, educativa, de neteja, de transport— s’ha trencat perquè tot depenia d’una sola cadena: l’energia fòssil importada. Quan aquesta cadena es trenca, no només s’apaga la llum: s’apaga la capacitat col·lectiva de mantenir la vida en comú.

Veus des de dins

Enmig del col·lapse, una nova generació de cronistes ha emergit des de l’interior de l’illa. Joves creadors de contingut com Anna Sofía Benítez (Anna Bensi), el col·lectiu Fuera de la Caja o la plataforma El4tico —els dos darrers clausurats per la Seguretat de l’Estat amb detencions incloses— han assumit el paper que tradicionalment ocupaven els periodistes i els intel·lectuals dissidents.

Aquests influencers, molts d’ells nascuts quan la Revolució ja no tenia res a oferir-los, graven amb els telèfons mòbils durant les apagades, editen en les hores silencioses de la matinada i pugen vídeos de 40 segons que triguen hores a publicar-se per la lentitud de la connexió. El seu discurs no parteix de programes polítics elaborats, sinó de l’experiència visceral de la supervivència diària: la impossibilitat de comprar menjar, la frustració de les hores sense llum, la corrupció dels funcionaris locals. Anna Bensi ho va resumir en una frase que va fer-se viral: «Has de ser un mag per sobreviure el transport inexistent, la inflació, la corrupció, el sou estatal miserable i la manca d’aliments».

La repressió contra aquests creadors —detencions, confiscació d’equips, vigilància domiciliària— demostra que el règim percep en la seva veu una amenaça superior a la de l’oposició tradicional. I és que aquests joves no parlen des de l’exili ni des de la teoria: parlen des del balcó, amb el telèfon en una mà i una espelma a l’altra. Són, paradoxalment, els testimonis més fidels d’una crisi que les televisions oficials intenten invisibilitzar.

Resiliència i contradiccions

Si l’anàlisi del col·lapse cubà es quedés en la crítica al règim o a l’embargament, perdria la seva utilitat per a un lector del futur. El valor analític rau en detectar, dins la tragèdia, les llavors de resiliència que poden servir de referència per a altres contextos.

Cuba posseeix, des de 1987, un dels programes d’agricultura urbana més extensos del món. Nascut com a resposta al col·lapse soviètic dels anys noranta, el programa d’Agricultura Urbana, Suburbana i Familiar gestiona més de dos milions d’hectàrees de terres cultivables, 147.000 finques suburbanes i milers d’organopònics disseminats per tota l’illa. Els seus principis —agroecologia, producció local per al consum local, mínima dependència d’insumos importats, ús de biofertilitzants i compost— s’alineen, en teoria, amb els postulats del decreixement i la sobirania alimentària.

Aquesta xarxa, malgrat les seves limitacions, ha permès que ciutats com l’Havana produeixin aproximadament un 20% dels aliments que consumeixen, especialment hortalisses de fulla. En un context d’apagades constants i col·lapse del transport, la proximitat productiva entre el camp i la taula es revela com un actiu estratègic inestimable. Quan la cadena de fred industrial falla, el tomàquet collit a tres carrers de casa es converteix en un acte de sobirania.

Paral·lelament, el govern cubà havia iniciat abans de 2026 un Pla de Recuperació del SEN que incloïa la instal·lació de 22 nous parcs solars fotovoltaics —amb una potència de 481 MW— i la rehabilitació de la generació distribuïda. El ministre d’Energia i Mines, Vicente de la O Levy, va arribar a definir la transició energètica cubana com «la que neix de la necessitat, la que es fa amb el que tenim».

Aquestes iniciatives, però, han quedat eclipsades per la magnitud de la crisi. La inversió en renovables, encara que simbòlicament important, és insuficient per compensar la pèrdua de 6.700 gigawatts de capacitat de generació entre 2019 i 2024. L’agricultura urbana, malgrat la seva extensió, no pot cobrir les necessitats de proteïna animal ni de cereals bàsics d’una població que depèn del racionament estatal. La resiliència existeix, però opera en un marge massa estret per sostenir un sistema que, en el seu conjunt, segueix apostant per la centralització i la dependència.

El que revela Cuba

La crisi cubana de 2026 no és un esdeveniment excepcional: és una manifestació extrema d’un patró que afecta moltes economies perifèriques dependents de combustibles fòssils importats i de cadenes alimentàries globalitzades. Des del marc del decreixement, l’experiència de l’illa ofereix tres lliçons que trascendeixen el context immediat.

La primera és que la sobirania energètica no és un luxe ideològic, sinó una condició de supervivència. Un sistema que depèn del petroli estranger per generar electricitat, cuinar i conservar aliments està, per definició, en situació de vulnerabilitat permanent. La transició cap a fonts renovables descentralitzades no és només una qüestió ambiental: és una qüestió de seguretat existencial.

La segona és que la sobirania alimentària requereix no només producció local, sinó també diversificació i autonomia respecte a inputs importats. L’agricultura urbana cubana és un model a estudiar, però cal estendre’l a escala suficient per cobrir necessitats bàsiques que van més enllà de les hortalisses. La resiliència alimentària neix de la multiplicació de fonts productives locals, no de la substitució d’una dependència per una altra.

La tercera és que la resiliència social no es decreta des de dalt: es teixeix des de baix. Els creadors de contingut, els agricultors urbans, les xarxes de trueque informal i les comunitats que organitzen el consum compartit són els veritables subjectes de resiliència en una crisi. Quan les institucions fallen, són els vincles locals —digitals o presencials— els que permeten que una societat no es desintegri completament.

Hi ha una quarta lliçó que la situació de Cuba posa sobre la taula amb cruesa: la solidaritat, per més genuïna que sigui, té un límit material. Quan la crisi arriba a un punt on cada família ha de triar entre alimentar els seus fills o compartir el darrer gra amb el veí, la xarxa comunitària no es trenca per maldat, sinó per extenuació. La gent no pot anar més enllà d’un mateix quan la supervivència és immediata.

Cuba és, sobretot, un mirall on altres societats poden mirar-se per preguntar-se què passaria si, demà, els seus subministraments energètics i alimentaris s’encareixen, escassejen o s’aturen. La resposta no està en la retòrica, sinó en la capacitat real de produir allò que es consumeix, de generar allò que s’utilitza, i de teixir xarxes comunitàries que puguin suportar la fractura de l’ordre establert.