Els darrers vint-i-cinc anys, la majoria de la població a Catalunya i a Occident ha viscut un empobriment sostingut. El cost de la vida —especialment habitatge, aliments i energia— ha crescut molt més que els salaris, cada cop més precaris i estancats. Treballar ja no garanteix una vida digna, i fins i tot amb dos sous resulta difícil arribar a final de mes. Les conseqüències socials i personals són profundes: retard de l’emancipació, crisi de natalitat, problemes de salut mental i creixent polarització. Calen alternatives que posin la vida al centre.

---

Fa unes dècades, a Catalunya i a gran part d’Occident, un sou a temps complet era sinònim d’estabilitat econòmica: permetia emancipar-se, formar una família, accedir a un habitatge i, fins i tot, estalviar per al futur. Avui, però, aquesta realitat ha canviat dràsticament. Treballar, fins i tot amb dos sous a la llar, no garanteix escapar de la pobresa ni arribar còmodament a final de mes. Per a aquells amb feines precàries o sense ocupació, la situació és encara més insostenible. Aquest empobriment progressiu de les classes mitjanes i populars no és una percepció subjectiva, sinó un fet recolzat per dades. En els darrers vint-i-cinc anys, el cost de la vida ha augmentat molt més ràpidament que els salaris, erosionant el poder adquisitiu de la majoria i deixant moltes llars en una situació de vulnerabilitat constant.

L’encariment del cost de viure

L’habitatge és el reflex més clar d’aquest desequilibri. A finals dels anys noranta, llogar o comprar un pis, tot i ser un repte, era assumible amb un sou mitjà. Avui, els preus dels lloguers s’han disparat i la compra d’un habitatge s’ha convertit en una quimera per a moltes famílies treballadores. Els pisos han deixat de ser un dret bàsic per esdevenir actius especulatius en mans de fons d’inversió i grans propietaris, fet que ha agreujat l’exclusió residencial i la gentrificació en moltes ciutats.

Aquest encariment no es limita a l’habitatge. L’energia s’ha convertit en una càrrega pesada per a les llars, amb augments constants en les factures de la llum i el gas. La cistella de la compra també ha experimentat increments notables, amb productes bàsics com el pa, l’oli o la fruita cada cop més cars, especialment arran de les crisis inflacionistes recents. Si hi sumem els costos del transport, les comunicacions o els serveis essencials, el panorama és inqüestionable: viure s’ha tornat desproporcionadament car en relació amb els ingressos.

Salaris estancats i precarització

Mentre el cost de la vida s’enfila, els salaris no avancen al mateix ritme. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, el salari mitjà real ha viscut dues dècades d’estancament pràcticament absorbit per la inflació, amb caigudes especialment dures durant els pics inflacionistes de 2022-2023; un informe de la Intersindical calcula que el salari mitjà brut a Catalunya ha acumulat una pèrdua de poder adquisitiu superior als 56.000 € entre 2004 i 2023. Des de 2024 alguns indicadors apunten a una lleugera recuperació, però no compensa el terreny perdut ni arriba per igual a tothom: qui menys cobra segueix sent qui més poder adquisitiu perd a cada repunt de preus. A més, la precarietat laboral s’ha estès ràpidament: contractes temporals, jornades parcials no desitjades i sous baixos són la norma per a molts treballadors, especialment els més joves.

Aquesta situació ha generat una contradicció flagrant: moltes persones treballen a temps complet i, malgrat això, viuen sota el llindar de la pobresa. El treball, que tradicionalment era la porta d’entrada a la seguretat econòmica, ha deixat de complir aquesta funció per a un segment creixent de la població.

Causes estructurals d’aquest empobriment

Aquest empobriment no és un fenomen aïllat, sinó el resultat de dinàmiques estructurals profundes:

• Financerització de l’habitatge i especulació immobiliària. L’habitatge s’ha transformat en un actiu financer, amb fons d’inversió i grans tenidors que eleven els preus i expulsen els veïns de barris tradicionals, afavorint la gentrificació i l’exclusió.
• Globalització i deslocalització. La competència global ha portat a la deslocalització de la indústria cap a països amb costos laborals més baixos, debilitant el teixit productiu local i pressionant els salaris a la baixa.
• Debilitament de la negociació col·lectiva. L’erosió de la força sindical ha reduït la capacitat dels treballadors per defensar salaris i condicions laborals dignes, deixant-los en una posició de feblesa davant les empreses.
• Polítiques públiques centrades en el creixement. Les reformes fiscals han beneficiat les grans fortunes i corporacions, mentre que els serveis públics i les prestacions socials han patit retallades, prioritzant el benefici econòmic a curt termini per sobre del benestar col·lectiu.

Aquestes dinàmiques reflecteixen un model econòmic que afavoreix els interessos d’una minoria a costa de la majoria, erosionant l’equilibri social.

Conseqüències socials i personals

Les repercussions d’aquest empobriment són àmplies i profundes:

• Emancipació juvenil endarrerida. La impossibilitat d’accedir a un habitatge assequible ha fet que molts joves no puguin independitzar-se fins ben entrada la trentena, limitant la seva autonomia i els seus projectes de vida.
• Crisi de natalitat. Els alts costos de la vida fan que formar una família i tenir fills sigui un luxe inabastable per a molts, contribuint a l’envelliment accelerat de la població i posant en risc la sostenibilitat de l’estat del benestar.
• Impacte en la salut mental. La inseguretat econòmica genera estrès, ansietat i depressió, amb conseqüències greus per a la qualitat de vida de moltes persones.
• Polarització social i desconfiança institucional. La manca de perspectives i la sensació d’abandonament per part del sistema fomenten la desafecció política i social, creant un terreny fèrtil per a discursos populistes o autoritaris.

Previsió: Empitjorarà o millorarà?

Sense intervencions decidides, la situació probablement empitjorarà en els pròxims anys. La pressió demogràfica sobre les ciutats, l’especulació immobiliària i la dependència de mercats globals continuaran elevant el cost de la vida, mentre que els salaris, en un context de competència global i automatització creixent, difícilment experimentaran increments significatius. A més, el canvi climàtic podria agreujar els costos de l’energia i els aliments, afectant especialment les llars més vulnerables. La polarització social i la desconfiança cap a les institucions també podrien intensificar-se si no es prenen mesures per redistribuir la riquesa i enfortir els serveis públics.

Tot i això, hi ha espai per a l’optimisme si es prenen accions concretes. L’impuls de polítiques públiques valentes, com la regulació dels lloguers, l’augment de l’oferta d’habitatge públic i la promoció de sous mínims dignes, podria començar a revertir aquesta tendència. A més, l’auge de moviments socials i iniciatives comunitàries, com les cooperatives d’habitatge o els sindicats de llogaters, apunta cap a un creixent interès per trobar solucions col·lectives. Si aquestes iniciatives guanyen força i es combinen amb un canvi en les prioritats polítiques, és possible avançar cap a un model més equitatiu. La clau estarà en la capacitat de la societat per pressionar per canvis estructurals i prioritzar el benestar col·lectiu per sobre dels interessos d’una minoria.

Alternatives i camins possibles

Davant d’aquest escenari, és crucial explorar alternatives que posin la vida al centre:

• Habitatge cooperatiu i comunitari. Models com les cooperatives d’habitatge poden oferir una alternativa a l’especulació, garantint l’accés a un habitatge digne sense dependre de dinàmiques de mercat.
• Economies locals i circuits curts. Fomentar la producció i el consum locals pot enfortir les comunitats i reduir la dependència de mercats globals volàtils.
• Recuperació de la força col·lectiva. Noves formes de sindicalisme i cooperativisme laboral poden empoderar els treballadors per negociar millors condicions i combatre la precarietat.
• Polítiques públiques centrades en la redistribució. És imprescindible augmentar la inversió en serveis públics, implementar taxes a les grans fortunes i regular l’especulació immobiliària per garantir un accés equitatiu als recursos.

No hi ha solucions ràpides ni senzilles, però el primer pas és reconèixer que la pobresa laboral és un fenomen estructural, no una anècdota. Només amb un canvi de model que prioritzi les necessitats de la majoria es podrà recuperar la idea que treballar és sinònim de dignitat i oportunitats. El futur dependrà de la nostra capacitat per actuar col·lectivament i construir una economia al servei de les persones.