L’informe Statistical Review of World Energy 2026 confirma que la producció hidroelèctrica mundial pràcticament ja no creix. Després de més d’un segle d’expansió, aquesta renovable ha assolit bona part del seu potencial i es veu cada vegada més condicionada pel canvi climàtic, la disponibilitat d’aigua i els límits ecològics. És una prova que fins i tot les renovables tenen fronteres físiques i que la transició energètica només serà viable si va acompanyada d’una reducció del consum.
L’energia hidroelèctrica ha estat durant dècades la gran font renovable mundial, representant una part essencial de l’electricitat neta Durant dècades, l’energia hidroelèctrica ha estat la gran protagonista de les energies renovables. Molt abans que apareguessin els grans parcs eòlics o les instal·lacions fotovoltaiques, les centrals hidroelèctriques ja proporcionaven electricitat sense cremar combustibles fòssils. Encara avui continuen generant prop del 14% de tota l’electricitat mundial i constitueixen la principal font renovable gestionable del planeta.
Tanmateix, les dades del nou Statistical Review of World Energy 2026 dibuixen una realitat que sovint queda amagada darrere l’entusiasme per la transició energètica: la hidroelectricitat pràcticament ha deixat de créixer. No perquè la tecnologia hagi fracassat, sinó perquè ha arribat als seus límits físics.
Una renovable madura
L’any 2025 la producció mundial d’energia hidroelèctrica va assolir els 4.479 TWh, només un 0,4% més que l’any anterior.
La xifra pot semblar positiva, però cal posar-la en context.
Aquell mateix any:
- la demanda mundial d’electricitat va augmentar un 3%;
- l’energia solar va créixer prop del 30%;
- l’eòlica va continuar expandint-se;
- les bateries d’emmagatzematge van augmentar un espectacular 66%.
En comparació, la hidroelectricitat pràcticament es va mantenir estable. Això indica que ja no és una tecnologia capaç d’impulsar el creixement del sistema elèctric mundial.
No és una situació puntual. Si observem les dades dels darrers anys, la producció oscil·la lleugerament segons les pluges, però la tendència és clarament d’estancament.
Els millors emplaçaments ja estan ocupats
A diferència de la solar o de l’eòlica, una central hidroelèctrica només es pot construir allà on existeixen unes condicions geogràfiques molt concretes:
- un cabal suficient;
- un desnivell important;
- una conca adequada;
- i un impacte ambiental assumible.
Els grans rius del món susceptibles d’aprofitar-se ja disposen, en gran mesura, de preses i embassaments.
Construir-ne de nous és cada vegada més difícil, tant pels costos econòmics com pels impactes socials i ecològics.
Les grans preses impliquen sovint la inundació de valls senceres, la destrucció d’ecosistemes fluvials, l’alteració dels sediments, el desplaçament de poblacions i la pèrdua de biodiversitat.
Per això, fins i tot en països amb una forta expansió energètica, la hidroelectricitat ja no és el motor del creixement renovable.
El canvi climàtic juga en contra
Hi ha un altre factor que cada vegada pesa més: el clima.
La producció hidroelèctrica depèn completament de l’aigua disponible.
I l’aigua ja no és tan previsible com abans.
El 2025 alguns països van registrar caigudes molt importants de producció:
- la Unió Europea va perdre un 12,5%;
- Turquia un 23%;
- França gairebé un 18%;
- Alemanya prop d’un 25%.
En canvi, altres regions van experimentar augments gràcies a un any més plujós.
Aquestes oscil·lacions no reflecteixen una evolució tecnològica, sinó una realitat molt més preocupant: la producció depèn cada vegada més d’una meteorologia alterada pel canvi climàtic.
Les sequeres prolongades, la reducció de les reserves de neu i l’augment de l’evaporació fan que aquesta renovable sigui també vulnerable.
Paradigmàticament, una de les tecnologies més importants per reduir emissions és també una de les més afectades per l’escalfament global.
La gran paradoxa de les renovables
Durant molts anys s’ha transmès la idea que les energies renovables són pràcticament il·limitades.
No ho són.
El Sol és immens.
El vent és abundant.
Però les tecnologies que permeten aprofitar-los estan sotmeses a límits materials, territorials, econòmics i ecològics.
La hidroelectricitat és probablement el millor exemple.
És una tecnologia madura, molt eficient i perfectament coneguda.
Si ni tan sols aquesta font és capaç de continuar creixent de manera significativa, costa imaginar que qualsevol altra tecnologia pugui substituir per si sola l’enorme consum energètic actual sense topar també amb altres límits.
La transició energètica no és simplement una substitució de centrals tèrmiques per renovables.
És, sobretot, una adaptació del nostre metabolisme econòmic als límits físics del planeta.
Quin paper pot continuar jugant?
Malgrat aquestes limitacions, la hidroelectricitat continuarà sent imprescindible.
És una de les poques fonts renovables capaces de regular la xarxa elèctrica gairebé instantàniament.
Les centrals reversibles permeten emmagatzemar energia, estabilitzar la producció solar i eòlica i donar resposta als pics de demanda.
Per això el seu valor no es mesurarà tant pel nombre de nous embassaments construïts com per la seva capacitat de donar flexibilitat al conjunt del sistema elèctric.
En molts territoris també pot tenir sentit recuperar petites centrals hidroelèctriques existents o impulsar projectes locals de baixa potència amb impactes ambientals molt reduïts.
Però pensar que la hidroelectricitat encara pot multiplicar-se és ignorar la realitat física del territori.
Una lliçó que va més enllà de l’aigua
L’estancament de la hidroelectricitat ens deixa una lliçó molt més profunda.
Vivim en una societat acostumada a pensar que qualsevol problema es resol amb una nova tecnologia.
Però les tecnologies també tenen límits.
La natura també en té.
I el territori també.
Quan una de les fonts renovables més desenvolupades del món deixa de créixer, el missatge és clar: no hi haurà prou amb construir més instal·lacions.
La transició energètica només serà possible si aprenem a consumir menys energia, a utilitzar-la molt millor i a reorganitzar la societat perquè funcioni dins dels límits dels ecosistemes.
Aquest és probablement el gran repte del segle XXI.
No substituir una energia per una altra.
Sinó aprendre a viure bé amb menys.
Descarrega’t:
2026 Statistical Review of World Energy
Entrades anteriors d’aquesta sèrie dedicada a l’anàlisi de l’estat actual de les diferents fonts d’energia al món:
- Qui exportarà petroli quan els exportadors el necessitin per ells?
- El retorn global del carbó
- El gas natural. El fals aliat de la transició energètica
Descobriu-ne més des de En transició
Subscribe to get the latest posts sent to your email.