Preparar el poble per al món que ve

La crisi energètica acostuma a presentar-se com un problema tecnològic. Ens diuen que el futur depèn d’instal·lar més plaques solars, substituir els cotxes de combustió per vehicles elèctrics i millorar l’eficiència dels edificis. Tot això és necessari, però és només una part de la resposta.

La pregunta real és una altra: fins a quin punt Argelaguer és capaç de continuar funcionant si l’energia esdevé més cara o més escassa?

Aquesta és, al meu entendre, la definició més útil de sobirania energètica.

No consisteix únicament a produir electricitat renovable, sinó a reduir les dependències que fan vulnerable el municipi.

El PAESC: un bon punt de partida

El Pla d’Acció per l’Energia Sostenible i el Clima (PAESC) d’Argelaguer és un document rigorós que identifica actuacions necessàries per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Entre les inversions més destacades hi trobem:

• més de 200.000 euros destinats a instal·lacions fotovoltaiques municipals;
• 75.000 euros per millorar l’eficiència energètica dels edificis municipals;
• prop de 53.000 euros per renovar l’enllumenat públic;
• gairebé 40.000 euros per redactar i desplegar un Pla Estratègic de Mobilitat Sostenible;
• actuacions sobre punts de recàrrega, vehicles compartits, electrificació parcial de la flota municipal i gestió energètica.

Són inversions encertades.

Reduiran emissions, disminuiran la factura energètica municipal i faran l’Ajuntament menys dependent de l’electricitat comprada.

Però també evidencien una limitació compartida per molts plans climàtics: continuen entenent la transició energètica principalment com una substitució de tecnologies.

El gran consumidor d’energia no surt gaire al document

En un poble com Argelaguer, el principal consumidor d’energia probablement no són els edificis municipals. És el transport.

Cada matí desenes de vehicles marxen cap a Olot, Besalú, Banyoles, Girona o altres municipis.

• Es viatja per treballar.
• Per estudiar.
• Per anar al CAP.
• Per comprar.
• Per fer gestions administratives.
• Per practicar esport.
• Per visitar familiars.

Aquest model territorial ha funcionat durant dècades gràcies a un petroli abundant i relativament assequible.

Però també ha construït una dependència enorme.

Si el combustible es manté car durant anys, o si es produeixen interrupcions del subministrament, la principal vulnerabilitat del municipi no serà la factura de la llum de l’Ajuntament, sinó la dificultat per mantenir aquesta mobilitat quotidiana.

Produir més energia no sempre significa ser més sobirans

És fàcil pensar que la solució consisteix a instal·lar més plaques solars. I cal fer-ho.

Però cal ser conscients dels seus límits.

L’electricitat representa només una part del consum energètic total. El transport continua depenent, en gran mesura, dels combustibles líquids. Encara que tots els edificis municipals fossin energèticament autosuficients, Argelaguer continuaria depenent de milers de litres de carburant cada mes: una estimació conservadora se situaria entorn dels 15.000-18.000 litres mensuals.

Per això la sobirania energètica no es mesura només en quilowatts instal·lats.

Es mesura també en la capacitat de reduir la necessitat mateixa de consumir energia.

La primera font d’energia és l’estalvi

Hi ha una idea que hauria d’orientar qualsevol política municipal: la millor energia és aquella que no cal consumir.

• Cada trajecte que deixem de fer és energia estalviada per sempre.
• Cada servei que podem oferir al poble és combustible que no cal importar.
• Cada activitat econòmica que es relocalitza és una reducció permanent de la dependència exterior.

Aquesta és probablement la forma més barata de produir energia.

Cinc línies d’actuació per avançar

1. Reduir la mobilitat obligada

El primer objectiu hauria de ser disminuir el nombre de desplaçaments imprescindibles.

Això implica facilitar el teletreball quan sigui possible, estudiar la creació d’un espai de coworking, potenciar els tràmits digitals, reforçar el comerç local i recuperar serveis de proximitat.

Cada quilòmetre que no cal recórrer és una petita victòria energètica.

2. Compartir la mobilitat

El PAESC ja incorpora la idea de vehicles compartits.

Ara cal convertir-la en una eina quotidiana.

Si cinc persones que treballen a Olot comparteixen vehicle, el consum de combustible es redueix gairebé un 80 % respecte a cinc cotxes circulant per separat.

No cal esperar grans inversions. Només organització.

3. Fer créixer una comunitat energètica

Les comunitats energètiques permeten anar molt més enllà de compartir plaques solars. També poden impulsar mobilitat compartida, compres col·lectives, actuacions d’eficiència energètica o projectes socials vinculats a l’energia.

A Catalunya ja hi ha municipis petits que comparteixen l’energia produïda als equipaments municipals amb els veïns.

L’objectiu no és només reduir la factura elèctrica, és reforçar la cohesió del poble.

4. Relocalitzar una part de l’economia

Cada servei recuperat dins del municipi és una forma de sobirania energètica.

• Promoure petits negocis.
• Afavorir els productors locals.
• Facilitar nous autònoms.
• Impulsar mercats de proximitat.
• Ajudar a consolidar activitats artesanals.

No són només polítiques econòmiques.També són polítiques energètiques.

5. Preparar-se per a les crisis

La resiliència no consisteix a predir quan arribarà una crisi.Consisteix a en anticipar-se i estar preparats.

Argelaguer podria elaborar un Pla Municipal de Resiliència Energètica que identifiqués:

• els serveis essencials;
• les infraestructures crítiques;
• les necessitats mínimes de combustible;
• els recursos locals disponibles;
• els protocols d’actuació davant interrupcions prolongades.

No es tracta d’alarmar.Es tracta de planificar.

Del municipi consumidor al municipi resilient

Durant molt temps els pobles han estat simples consumidors d’energia: La producció i els aliments venien de lluny, els llocs de treball també. Ara disposem d’una oportunitat per invertir parcialment aquesta tendència.

No podrem eliminar totes les dependències. Però sí reduir-les.

La sobirania energètica no és autosuficiència absoluta. És augmentar la capacitat de decidir, resistir i adaptar-se.

Un projecte de poble

La transició energètica no és només una qüestió d’enginyers.

És també una qüestió de comunitat.

El PAESC ofereix una bona base per reduir emissions i modernitzar les infraestructures municipals. Ara bé, el següent pas és ampliar aquesta mirada i incorporar un objectiu més ambiciós: reduir la dependència estructural del petroli i augmentar la resiliència d’Argelaguer.

Potser, d’aquí a vint anys, no recordarem quants quilowatts fotovoltaics vam instal·lar.

Però sí recordarem si vam ser capaços de construir un poble que necessitava menys energia per oferir una bona qualitat de vida als seus habitants.

Aquesta és, probablement, la millor definició de sobirania energètica. I també el millor llegat que podem deixar a les generacions que vindran.