Tercera entrega d’una sèrie de quatre articles sobre la viabilitat d’una sobirania alimentària municipal

En el primer article d’aquesta sèrie vam veure que Argelaguer disposa dels recursos físics necessaris: terra, sòls, aigua i clima. En el segon vam analitzar el factor humà i organitzatiu, i vam concloure que els reptes són reals però no insalvables.

Queda, doncs, la pregunta més pràctica de totes: per on comencem?

Aquest article no pretén ser un pla definitiu i tancat. Pretén ser el que el seu títol indica: un full de ruta, és a dir, una proposta de seqüència realista de passos, ordenats per prioritat i factibilitat, perquè Argelaguer pugui començar a caminar cap a una major sobirania alimentària sense necessitat de grans inversions inicials ni de canvis radicals immediats.

Començar petit, però començar

Un dels errors més habituals en aquest tipus de projectes és voler-ho fer tot de cop: el pla perfecte, amb tots els elements lligats des del primer dia. El resultat sol ser la paràlisi.

La nostra proposta segueix una lògica diferent: accions petites, visibles i ràpides, que generin confiança i aprenentatge, sobre les quals després es pugui anar construint.

Per això organitzem el full de ruta en tres fases, no necessàriament estrictes ni excloents entre si, però que marquen una progressió lògica.

FASE 1 (any 1): Diagnosticar, visibilitzar i començar a teixir comunitat

L’objectiu d’aquesta primera fase no és produir grans quantitats d’aliments, sinó posar les bases: conèixer la realitat del municipi, generar complicitats i fer visible que el projecte és seriós i possible.

Accions concretes:

• Mapa de terres disponibles. Fer un inventari de parcel·les abandonades o infrautilitzades al municipi, identificar-ne els propietaris i el seu estat de conservació. Aquesta tasca la pot impulsar l’associació amb el suport de l’ajuntament, i no requereix gaire pressupost: sobretot temps i treball de camp.
• Cens de persones interessades. Identificar qui, al poble, ja treballa la terra, qui hi té interès, i quines habilitats o coneixements hi pot aportar (algú que sap empeltar, algú que coneix el reg tradicional, algú jove amb ganes d’aprendre).
• Hort comunitari pilot. Posar en marxa una primera parcel·la municipal de mida reduïda, gestionada col·lectivament, amb un grup inicial de famílies o persones voluntàries. No es tracta de resoldre la sobirania alimentària del poble amb un hort, sinó de generar una experiència real, visible i compartida.
  De fet, no partim de zero. Argelaguer ja va tenir una primera experiència d’hort comunitari en els inicis d’Argelaguer en Transició (en pots llegir la història a argelaguerentransicio.blog/iniciatives/hort), i avui dia l’ajuntament ja posa a disposició dels veïns i veïnes un petit espai municipal on qui ho desitgi pot disposar del seu propi hort. Aquesta no és, doncs, una proposta totalment nova: és la continuació i l’ampliació d’un camí que el poble ja ha començat a recórrer.
• Primera trobada oberta de productors i consumidors. Un espai senzill —pot ser una xerrada, un dinar popular, una fira petita— per posar en contacte qui produeix amb qui vol consumir de manera més local. Aquí ja comptem amb una base sobre la qual construir: productors com Mas Espuella i Mas les Planeses porten anys treballant la terra a Argelaguer, i la seva experiència, la seva trajectòria i el seu coneixement del territori són un punt de partida excel·lent per teixir aquesta xarxa entre qui produeix i qui vol consumir més a prop de casa.
• Petició formal a l’ajuntament. Presentar una proposta concreta i pressupostada perquè el consistori es comprometi amb alguna de les mesures més senzilles: cessió de terrenys, suport logístic, inclusió de criteris de proximitat en la compra pública del menjador escolar.

Resultat esperat al final de la fase 1: un mapa de recursos i persones, un primer espai de producció col·lectiva en marxa, i un compromís institucional, encara que sigui modest.

FASE 2 (anys 2-3): Consolidar estructures i ampliar la participació

Un cop fetes les primeres passes i havent generat confiança, la segona fase consisteix a consolidar les estructures que permetin créixer de manera estable.

Accions concretes:

• Banc de terres municipal. Formalitzar el mecanisme que connecta propietaris de terres no treballades amb persones interessades a treballar-les, amb contractes de cessió o lloguer senzills i clars per a totes dues parts.
• Cooperativa de consum local. Crear un grup estable de famílies compromeses a comprar regularment a productors del municipi i la comarca, generant així una demanda previsible que doni seguretat als productors per ampliar-se.
  Tampoc en aquest cas partim de zero. El grup de consum d’Argelaguer en Transició, nascut també en aquella primera etapa del projecte, continua actiu avui dia, i n’és la prova que aquest tipus d’iniciatives, quan es construeixen amb constància, perduren. L’experiència acumulada d’aquest grup —els reptes que ha hagut de superar, les solucions que ha trobat— és un actiu valuosíssim a l’hora de pensar com ampliar i consolidar el model.
• Suport a la diversificació de la producció. Identificar, juntament amb els productors actuals, quins cultius bàsics falten per cobrir una cistella més completa (cereals, llegums, hortalisses d’hivern, fruita…) i facilitar-ne l’inici, ja sigui amb petites ajudes, formació o coordinació entre productors.
• Programa de formació agrària bàsica. Organitzar tallers pràctics —empelt, conservació d’aliments, compostatge, gestió de l’aigua— oberts a qui vulgui aprendre, aprofitant el coneixement de la gent gran del poble com a recurs pedagògic.
• Criteris de proximitat en la compra pública. Treballar perquè el menjador escolar i altres serveis municipals incorporin, de manera progressiva, productes locals i de temporada.

Resultat esperat al final de la fase 2: estructures estables de producció i consum local, un nombre creixent de persones implicades, i una xarxa real entre productors i consumidors del municipi.

FASE 3 (any 4 en endavant): Ampliar l’abast i mirar més enllà del municipi

Amb les estructures bàsiques consolidades, la tercera fase busca ampliar l’impacte i connectar Argelaguer amb una xarxa més àmplia de pobles i territoris que treballen en la mateixa direcció.

Accions concretes:

• Escola de pagesia o programa de relleu generacional. Crear un espai formatiu més estructurat, capaç d’acompanyar persones que vulguin fer de la pagesia la seva activitat principal, amb suport per accedir a terra i a recursos inicials.
• Xarxa comarcal de sobirania alimentària. Coordinar-se amb altres municipis de la Garrotxa que estiguin treballant en projectes similars, compartint recursos, coneixement i, potser, infraestructures comunes (obrador, magatzem, distribució).
• Indicadors de seguiment. Establir mesures senzilles per avaluar el progrés real: percentatge de terra agrícola en ús, nombre de famílies participants en circuits curts, diversitat de productes disponibles localment. Sense dades, és impossible saber si avancem o ens enganyem.
• Revisió i adaptació contínua. Cap pla és definitiu. Cal preveure espais periòdics de revisió, oberts a tothom, per ajustar el rumb segons l’experiència acumulada.

Resultat esperat al final de la fase 3: un sistema alimentari local madur, integrat en una xarxa comarcal més àmplia, amb capacitat real de reduir la dependència exterior i de respondre millor a futures crisis.

Una qüestió de pressupost. No cal començar amb molts diners

Un dels arguments que sol aparèixer en contra d’aquest tipus de projectes és el cost. És important desmuntar aquest mite des del principi: la fase 1 d’aquest full de ruta es pot començar amb un pressupost molt modest.

La majoria de les primeres accions —el mapa de terres, el cens de persones interessades, l’hort comunitari pilot, les trobades obertes— requereixen sobretot temps, organització i voluntat, no grans inversions econòmiques. Els costos creixen a mesura que el projecte es consolida, però per llavors ja s’hauran generat resultats tangibles que en justifiquin l’ampliació.

Aquest és, precisament, un dels avantatges de començar petit: permet demostrar que el projecte funciona abans de demanar grans compromisos pressupostaris.

---

Vam començar aquesta sèrie amb una pregunta legítima: és realment viable avançar cap a una major sobirania alimentària a Argelaguer?

Després de tres articles, la resposta que proposem és aquesta: sí, és viable, però no és automàtica.

No és automàtica perquè requereix treball, organització i temps. No és automàtica perquè caldrà superar resistències, inèrcies i, sobretot, la idea instal·lada que «això aquí és impossible».

Però és viable perquè el territori ho permet, perquè existeixen models organitzatius que ja han funcionat en altres pobles amb condicions similars a les nostres, i perquè ja tenim alguns indicis —l’hort comunitari, el grup de consum, productors com Mas Espuella o Mas les Planeses— que a Argelaguer podria haver-hi gent disposada a implicar-s’hi. Ara bé, cal ser honestos: aquest és precisament el principal repte. No sabem amb certesa si hi haurà prou persones disposades a dedicar-hi temps, esforç i constància per fer créixer el projecte més enllà d’aquestes primeres experiències. És una incògnita real, i la resposta no la trobarem en cap anàlisi ni en cap full de ruta: només la trobarem caminant, provant, i veient qui s’hi suma..

---

 29 de juliol 2026. De quanta terra estem parlant exactament? Quantes persones caldrien? I quant costaria per família? En la propera entrada, que tancarà aquesta sèrie, respondrem aquestes preguntes.

Altres entrades d’aquesta sèrie:

• Tenim capacitat per alimentar-nos
• Les persones i l’organització — podem fer-ho junts?
• Quant costa produir les nostres pròpies hortalisses? Els números d’Argelaguer