Des de l’inici de la guerra d’Ucraïna l’any 2022, Europa ha tornat a mirar cap a l’est amb una barreja de temor, estratègia i oportunitat. El conflicte, lluny de ser només una disputa territorial entre dues nacions, posa sobre la taula dinàmiques històriques més profundes. L’extensió de la Unió Europea i l’OTAN cap a les antigues repúbliques soviètiques, les lluites pel control dels recursos energètics i les rutes comercials, i la resistència de Rússia a perdre influència regional formen part d’un mateix relat d’expansió i confrontació. Aquest relat no és nou. Té arrels profundes en la història europea i en el vell impuls de mirar cap a l’est com a territori a ocupar, civilitzar o explotar. És el que en altres temps es coneixia com el Drang nach Osten, o “impuls cap a l’est”.

Aquesta entrada proposa una mirada crítica a aquest concepte, tant en el seu origen històric com en la seva persistència sota noves formes en el món contemporani. Què ens diu el Drang nach Osten del passat sobre els moviments geopolítics actuals? I sobretot: què podem aprendre d’aquesta lògica expansiva per caminar cap a un model basat en la cooperació, l’arrelament i el respecte als límits?

---

Europa té una llarga tradició de mirar cap a l’est com a font d’expansió, recursos i poder. Aquesta mirada es va traduir, històricament, en un moviment sostingut i justificat ideològicament conegut com a Drang nach Osten —literalment, “impuls cap a l’est”. El concepte va sorgir a la fi del segle XIX, però feia referència a una dinàmica molt més antiga: l’avanç dels pobles germànics cap a terres eslaves, la colonització agrària de l’est europeu, la cristianització forçosa i, més endavant, l’expansió de l’Imperi Alemany i altres poders occidentals cap a l’Europa oriental.

Aquest impuls no només era militar o econòmic, sinó també cultural i ideològic: el territori de l’est era vist com una terra “bàrbara”, “buidada” de civilització, disponible per ser explotada, ordenada i feta pròpia. En realitat, eren terres vives, habitades, conreades i defensades, però la mirada expansionista en negava el valor propi.

Una idea arrelada al cor d’Europa

El Drang nach Osten no és una anècdota del passat. Expressa un imaginari profundament arrelat en la cultura europea: la idea que el desenvolupament i el progrés consisteixen en créixer, estendre’s, ocupar nous espais i dominar els recursos aliens. Aquesta lògica ha travessat règims monàrquics, imperis colonials i governs democràtics. El moviment cap a l’est no es limitava als alemanys: russos, hongaresos, polonesos o francesos també van participar d’aquesta dinàmica expansiva, sovint en competència mútua.

Aquesta idea va ser reciclada i radicalitzada pel nazisme amb el concepte de Lebensraum (“espai vital”), que justificava la invasió i ocupació de terres eslaves per part del poble alemany. Però més enllà de l’horror nazi, la lògica subjacent ha persistit: el creixement d’un poble, nació o sistema sovint es fa a costa d’un altre.

Del moviment cap a l’est a l’expansionisme global

Avui dia, l’impuls cap a l’est ja no es concreta necessàriament en una direcció geogràfica. Ha esdevingut un impuls sistèmic: les economies industrialitzades continuen expandint-se cercant nous mercats, recursos naturals i territoris per sostenir el seu creixement. Ja no es tracta de soldats ni pagesos colonitzadors, sinó de multinacionals, acords comercials i infraestructures que obren pas a l’explotació globalitzada.

La Unió Europea, per exemple, ha impulsat una política sostinguda d’ampliació cap a l’est des dels anys 90. Formalment, es tracta d’un procés d’integració. Però, sovint, els països orientals acaben convertits en plataformes industrials de baixos salaris, territoris d’extracció o espais de contenció geopolítica. És una forma suau, però efectiva, de Drang nach Osten econòmic i polític.

La nova frontera. Recursos i energia

En plena crisi ecosocial, l’expansionisme pren formes energètiques. L’“espai vital” del sistema econòmic capitalista ara són les zones del món on encara queden recursos: liti, coure, cobalt, fusta, terra fèrtil, aigua neta. La transició verda, tal com s’està plantejant, requereix una nova onada d’extracció, sovint en països empobrits o en territoris perifèrics dins dels mateixos estats.

Aquest impuls recorda massa el Drang nach Osten: un moviment des del centre (econòmic, polític, tecnològic) cap a la perifèria per satisfer les necessitats de consum, mantenint intacte el model de vida dels qui ocupen el centre. És una expansió postmoderna, camuflada sota discursos de sostenibilitat o innovació, però amb una estructura jeràrquica i predadora molt semblant a la dels imperis d’abans.

Des d’Argelaguer, resistències locals a conquestes modernes

En entorns rurals com la Garrotxa, aquestes dinàmiques es viuen de manera palpable: grans infraestructures, parcs fotovoltaics, urbanitzacions desconnectades de la realitat local, projectes turístics extractius… Són noves formes d’“avançar cap a l’est”, entès ara com a ocupació de territoris no urbanitzats, no colonitzats pel capital intensiu, però igualment vulnerables.

Els pobles petits i les comunitats locals sovint esdevenen la darrera frontera. O resisteixen, o són engolits. Des d’iniciatives com Argelaguer en Transició, podem denunciar aquestes formes modernes d’expansionisme i plantejar alternatives arrelades en el territori, la sobirania i la contenció.

El decreixement com a antídot

Davant aquest impuls expansiu, el decreixement proposa una ruptura radical. No es tracta de seguir expandint-nos cap a nous recursos, nous mercats o nous territoris, sinó de replegar-nos conscientment dins dels límits del planeta i de la justícia social. El decreixement qüestiona la idea que sempre cal créixer per viure millor. I, per tant, qüestiona l’essència mateixa del Drang nach Osten.

Si abans es cridava a ocupar terres considerades “buides” o poc aprofitades, avui reivindiquem la necessitat de tenir cura de les terres que ja habitem. Allà on abans es legitimava el desplaçament de poblacions en nom del progrés o l’expansió, ara parlem de convivència, justícia i arrelament. Aquest gir reflecteix un canvi profund en l’imaginari col·lectiu: deixar enrere la mentalitat de conquesta per abraçar una cultura de la cura.

Identificar i aturar el nou Drang nach Osten

El Drang nach Osten no és només un concepte històric. És una metàfora potent per entendre com el nostre sistema econòmic encara opera sota lògiques expansionistes. Reconèixer aquest fil vermell que connecta l’imperialisme europeu amb l’extractivisme contemporani és essencial per construir una alternativa real. I aquesta alternativa passa pel decreixement, la sobirania comunitària i la capacitat de posar límits a l’afany de més.

Des d’un poble petit, podem començar a plantar cara al vell impuls. Podem fer del nostre territori un lloc on es visqui bé, no perquè creixem, sinó perquè sabem viure amb el que tenim.