El discurs de l’autoajuda promet que tot depèn de la nostra actitud i voluntat, però en realitat amaga les desigualtats i converteix el fracàs en culpa personal. Aquesta visió individualista ignora les causes estructurals dels problemes socials i desactiva la força col·lectiva. Cal passar de l’“autoajuda” a la “mutu-ajuda”: posar la vida compartida, la vulnerabilitat i el suport comunitari al centre d’una nova idea de benestar i llibertat real.

---

Vivim envoltats de discursos d’autoajuda. Els trobem a les llibreries, a les xarxes socials, a conferències multitudinàries i fins i tot a l’escola o a la feina. Són missatges que apel·len a la voluntat individual, a la disciplina i a la “mentalitat positiva” com a claus per assolir qualsevol objectiu. Des de pots aconseguir tot el que et proposis fins a només depèn de tu, el relat de l’autoajuda s’ha convertit en una mena de religió laica de la societat moderna.

Aquest discurs promet llibertat i realització personal, però sovint amaga un rerefons molt més problemàtic. Perquè darrere d’aquesta exaltació de l’esforç individual s’hi amaga una idea profunda: que si no triomfes, si no ets feliç, si no aconsegueixes el que vols, la culpa és teva. No de les condicions socials, ni de les desigualtats, ni de les estructures econòmiques que limiten les oportunitats de milions de persones. L’autoajuda trasllada tota la responsabilitat del món a les espatlles de l’individu.

De l’autonomia a la culpabilitat

El discurs de l’autoajuda va néixer amb bones intencions. Al principi, volia ajudar les persones a prendre consciència del seu poder personal, a no resignar-se davant l’adversitat, a descobrir capacitats amagades. Però amb el temps, el missatge es va simplificar fins a convertir-se en una fórmula universal que ignora la complexitat de la vida real.

Quan se’ns diu que “tot depèn de la nostra actitud”, s’està negant implícitament el pes que tenen factors com la classe social, el gènere, l’origen o les condicions materials. Un jove que treballa jornades precàries per pagar-se els estudis no parteix del mateix punt que un altre que pot dedicar-se plenament a “seguir la seva passió”. La disciplina i la motivació no són iguals quan s’ha de sobreviure que quan s’ha de triar.

Aquesta retòrica, aparentment inofensiva, genera frustració i culpabilitat. Si no tens èxit, és perquè no t’hi has esforçat prou; si estàs cansat, és perquè no tens la mentalitat correcta; si t’angoixa el futur, és perquè no practiques prou “gratitud”. L’autoajuda, en comptes d’alliberar, sovint oprimeix més encara, perquè converteix el fracàs en una falta moral.

Un instrument del sistema

El mite de l’autoajuda no és només una moda cultural: és un mecanisme de manteniment de l’ordre social. Quan ens convenç que tots som responsables del nostre destí, ens distreu del fet que hi ha estructures que condicionen profundament aquest destí.

En aquest sentit, la indústria de l’autoajuda és funcional al capitalisme contemporani. Promou una subjectivitat que s’adapta a la precarietat i la competència constants. El treballador ideal del sistema és aquell que s’autoexigeix, que s’automotiva, que veu els seus fracassos com a oportunitats de creixement personal. En definitiva, algú que no protesta, que no qüestiona les regles del joc, perquè creu que la solució està dins seu.

D’aquesta manera, l’autoajuda serveix per individualitzar problemes col·lectius. L’estrès no és una conseqüència d’un ritme laboral insostenible, sinó un senyal que cal “aprendre a gestionar les emocions”. L’atur no és un símptoma d’una economia desigual, sinó una falta d’“actitud emprenedora”. La pobresa no és fruit d’un sistema injust, sinó una conseqüència de “no haver cregut prou en tu mateix”.

Aquest gir psicològic del neoliberalisme —que converteix les ferides socials en desafiaments personals— té conseqüències profundes. Ens aïlla, ens despolititza i ens impedeix veure que molts dels malestars que patim són compartits i estructurals.

El negoci de la felicitat

El sector de l’autoajuda és un dels més rendibles del món editorial i audiovisual. Milions de llibres venuts, cursos, tallers, podcasts, conferències, coaches i influencers alimenten un mercat que factura milers de milions d’euros cada any.

Aquesta abundància de missatges sobre la felicitat i el creixement personal no reflecteix necessàriament una societat més conscient, sinó més angoixada. Com més difícil es fa la vida —més cara, més competitiva, més incerta—, més necessitat tenim de creure que tot depèn de nosaltres. El mercat sap aprofitar aquesta vulnerabilitat: ofereix esperança empaquetada, solucions ràpides i frases inspiradores que generen un alleujament momentani però no canvien res de fons.

Com han assenyalat diversos autors crítics, entre ells Eva Illouz o Barbara Ehrenreich, aquesta obsessió per la felicitat i el pensament positiu és una forma de control social. Ens obliga a reprimir el malestar legítim i a dissimular el descontentament. En lloc de canalitzar la frustració cap al canvi col·lectiu, se’ns demana que somriguem i meditem.

Recuperar el sentit comunitari

Això no vol dir que totes les pràctiques d’autoconeixement o creixement personal siguin inútils o enganyoses. Reconèixer el poder de la ment, cuidar-se emocionalment i desenvolupar habilitats internes pot ser molt valuós. Però només si s’entén com una part d’un procés més ampli, que inclou el context social i comunitari.

El problema és quan l’autoajuda desconnecta l’individu del món que l’envolta. Quan deixa de ser una eina d’empoderament per convertir-se en una estratègia d’adaptació. Quan ens ensenya a “resistir millor” en lloc de transformar les causes del sofriment.

Potser cal un canvi de paradigma: passar de l’autoajuda a la mutu-ajuda. De l’individu que “se supera a si mateix” a la comunitat que es cuida i s’organitza per afrontar conjuntament les dificultats. El suport mutu, la cooperació i la solidaritat són formes de creixement molt més reals que la il·lusió d’una felicitat individual autogenerada.

Quan la vida col·lectiva recupera protagonisme, el discurs de “tu pots amb tot” perd sentit. Perquè reconeixem que no podem amb tot sols, i que això no és un defecte, sinó una veritat humana fonamental.

Cap a una altra idea de benestar

En lloc de perseguir una felicitat permanent, potser necessitem una idea més realista i sostinguda del benestar. Una que inclogui la vulnerabilitat, la interdependència i la finitud. Una felicitat que no s’imposa com una obligació, sinó que emergeix de la connexió amb els altres i amb el món.

Els discursos d’autoajuda ens prometen llibertat, però acaben empresonant-nos en un ideal impossible. La vida no és una successió de reptes que hem de superar individualment, sinó un teixit de relacions i circumstàncies que compartim. Alliberar-nos del mite de l’autoajuda no vol dir renunciar a créixer, sinó entendre que el veritable creixement no consisteix a ser més productius, sinó a ser més humans.