Europa afronta els pròxims sis mesos diversos riscos que, per separat, serien gestionables però que poden reforçar-se mútuament: energia cara, estancament econòmic, un possible El Niño intens, tensions amb Rússia i pressions sobre l’alimentació. No es tracta d’anticipar una catàstrofe, sinó d’entendre que vivim en un sistema molt interdependent i amb poc marge quan diversos problemes apareixen alhora.

---

Sis mesos de risc acumulat

Hi ha moments en què els riscos es poden analitzar un per un. Una crisi energètica, una recessió, una mala collita, una guerra o un episodi climàtic advers tenen cadascun les seves causes i les seves conseqüències pròpies, i es poden explicar per separat sense gaire problema. Però hi ha moments en què aquesta manera de mirar la realitat es queda curta, perquè el que importa no és cap dels riscos individualment, sinó la possibilitat que coincideixin.

Els pròxims sis mesos a Europa són, probablement, d’aquest segon tipus. I encara que Argelaguer sembli lluny de qualsevol d’aquests titulars —lluny de l’estret d’Ormuz, lluny dels mercats de futurs del blat, lluny dels consells de defensa europeus—, val la pena entendre per què no ho és tant. Vivim en un sistema profundament interconnectat: el que passa amb el gas al Mediterrani oriental acaba al rebut de la llum de casa nostra, i el que passa amb les pluges a l’Argentina acaba al preu del pinso de les gallines.

No sabem què passarà. Tampoc té gaire sentit anunciar una gran crisi, perquè cap dels cinc factors que segueixen és, per si sol, prou greu. El que sí que podem fer és mirar-los junts, preguntar-nos què passaria si alguns coincidissin, i —sobretot— preguntar-nos com de preparats estem, com a comunitat, per absorbir-los si arriben alhora.

1. L’energia continua sent el primer risc

El problema més immediat és l’energia. La guerra al Pròxim Orient i les dificultats a l’estret d’Ormuz han tornat a posar sobre la taula una realitat que sovint oblidem entre crisi i crisi: una part molt important de l’economia europea —i catalana— continua depenent de combustibles fòssils importats, i cap pla de transició no ha canviat això prou de pressa.

Quan el petroli i el gas s’encareixen, l’efecte no es queda a la benzinera. Puja el transport, la indústria, la producció d’aliments, els fertilitzants, la calefacció. Ja ho vam viure fa poc: l’hivern 2022-2023, després de la invasió d’Ucraïna, el preu del gas a Europa es va disparar i moltes llars van haver de triar entre escalfar-se i altres despeses bàsiques. No va ser una anomalia irrepetible; va ser una mostra de com de curt és el marge quan l’energia deixa de ser barata.

El risc dels pròxims mesos no és que ens quedem sense energia. És que sigui prou cara durant prou temps com per començar a deteriorar l’economia domèstica de qui ja arriba just. Una llar pot funcionar amb energia cara. El que no pot fer fàcilment és mantenir el mateix consum que quan l’energia és abundant i barata, i aquest ajust —quan s’ha de fer de cop, sense haver-se preparat abans— sempre és més dolorós.

2. Una economia que pot perdre impuls

Energia cara i inflació són una combinació incòmoda: les famílies perden poder adquisitiu, les empreses veuen créixer els costos de producció i transport, i els governs —al mateix temps— necessiten gastar més, no menys: en ajudes socials, en defensa, en la mateixa transició energètica que hauria de reduir aquesta dependència a llarg termini.

És possible que s’eviti una recessió tècnica, amb els indicadors macroeconòmics mantenint-se en positiu. Però això no vol dir que no entrem en una etapa de creixement feble, salaris estancats i pèrdua sostinguda de poder adquisitiu per a les llars amb menys marge. I una economia estancada, precisament perquè té menys marge fiscal i menys marge familiar, té menys capacitat per absorbir qualsevol altre ensurt que arribi al damunt.

3. El Niño entra en escena

Aquest factor sembla llunyà, però convé seguir-lo de prop. L’episodi actual apunta a ser especialment intens, dels més forts de les últimes dècades. Això no significa una catàstrofe climàtica per a nosaltres directament: El Niño altera els patrons atmosfèrics a escala planetària, i els seus efectes varien molt segons la regió —pot portar sequera en unes zones i pluges torrencials en unes altres, sense cap patró senzill.

Però formem part d’un mercat alimentari mundial, no d’una economia alimentària local. Una mala collita de cereals, cafè, cacau o soja a l’altra punta del món —al sud-est asiàtic, a l’Amèrica del Sud, a l’Àfrica oriental— acaba repercutint en el preu del pa, del cafè o dels pinsos aquí, encara que aquí la collita hagi anat perfectament. El clima d’altres continents és, també, un factor econòmic local, i això és quelcom que sovint s’oblida quan es parla només d'»inflació» com si fos un fenomen purament monetari.

4. La guerra, més enllà del front

El quart risc és geopolític. La guerra d’Ucraïna continua sense resolució i la desconfiança amb Rússia és profunda i creixent. Però el que hauria de preocupar-nos no és tant una guerra directa entre Rússia i l’OTAN —un escenari extrem i, de moment, poc probable— com la zona intermèdia, molt més versemblant: ciberatacs, sabotatges, interferències en infraestructures crítiques, cables submarins tallats «per accident», desinformació orquestrada. Accions que no necessiten provocar una guerra oberta per generar costos econòmics i socials reals, i que desvien recursos pressupostaris que caldrien per a la transició energètica just quan més falten.

5. El problema alimentari, el que ens toca més de prop

Aquest és probablement el risc menys immediat dels cinc, però és el més sensible socialment, i el que més directament connecta amb la feina que fem des d’aquí.

L’agricultura moderna depèn enormement del petroli i del gas: tractors, reg, transport, fertilitzants nitrogenats fabricats amb gas natural, refrigeració, transformació industrial. Quan l’energia puja, l’agricultura no en queda al marge; en pateix a tots els graons de la cadena. I si coincideixen energia cara, fertilitzants més cars i males collites en zones productores per culpa d’El Niño, els aliments tornen a encarir-se, com ja va passar el 2022.

I no cal esperar que passi per veure’n els primers símptomes: als Estats Units ja hi és, ara mateix. Les fallides agrícoles han augmentat un 46% aquest últim any, concentrades sobretot al Mig Oest i al sud-est del país, i més de 170.000 explotacions han tancat des del 2017 per la pressió sostinguda de marges negatius que obliga molts pagesos a endeutar-se cada cop més per continuar. A Minnesota, alguns pagesos petits han optat directament per deixar de sembrar aquest any i llogar la terra, perquè els números ja no els surten. Allà el mecanisme és sobretot financer: preus dels cereals a la baixa, tarifes comercials i deute acumulat.

No cal anar tan lluny per veure’n símptomes semblants, encara que el mecanisme concret no sigui idèntic. A Catalunya, segons l’Idescat, gairebé el 41% dels titulars d’explotacions agràries tenen 65 anys o més, mentre que només el 4% en tenen menys de 35 — un índex de relleu generacional que ha caigut un 41% des de 1999. Aquí no és tant un tancament per fallida com una substitució que no arriba: cada any es jubilen més pagesos dels que hi entren, i moltes explotacions desapareixen simplement perquè ningú les continua. A això s’hi han afegit, els últims anys, esdeveniments concrets que han posat contra les cordes molts sectors: una sequera especialment llarga, gelades, inundacions, incendis forestals i malalties del bestiar com la llengua blava o la dermatosi nodular contagiosa, que han obligat el Govern a aprovar aquest mateix any mesures d’urgència per intentar evitar que la crisi es converteixi en abandonament massiu. En algunes comarques, com la Plana de Vic, el tancament d’escorxadors petits ha arrossegat també el tancament de granges properes que en depenien, perquè portar el bestiar a un escorxador més llunyà deixa de ser rendible.

El mecanisme, doncs, no és idèntic al del Mig Oest americà —allà pesa més el deute i els preus dels cereals; aquí pesa més l’envelliment, la manca de relleu i els xocs climàtics—, però el resultat de fons s’assembla en els dos costats de l’Atlàntic: cada vegada menys mans produint el menjar, just quan els riscos globals que hem descrit als punts anteriors s’acumulen.

No estic parlant de prestatgeries buides ni de racionament. Estic parlant d’una cosa molt més banal, i per això mateix més important i més difícil de detectar a temps: menjar més car, mica en mica, mes rere mes, produït per cada cop menys mans, aquí i a l’altra punta del món. Per a una família amb renda folgada, és una molèstia. Per a una família que ja arriba just, és un problema seriós que es va acumulant sense fer soroll.

El problema és la suma

Cap d’aquests riscos, per separat, permet afirmar que ens espera una crisi profunda. Però la qüestió interessant no és cap d’ells per separat, sinó la seqüència que es podria encadenar: energia cara → inflació → menys consum → menys activitat industrial; i en paral·lel, El Niño → problemes agrícoles en zones productores → aliments més cars → més inflació; i simultàniament, tensió geopolítica → més despesa militar i de seguretat → menys marge pressupostari per a tota la resta.

No cal cap catàstrofe extraordinària perquè la situació es tensi. Només cal que diversos problemes moderats coincideixin en el temps. Això és, probablement, el tret més important del període que tenim al davant, i el que sovint queda amagat quan cada notícia es llegeix per separat.

Què podem fer, des d’aquí

Hi ha la temptació d’exigir-nos endevinar exactament què passarà. No crec que calgui. Si el petroli baixa, l’hivern és suau i la situació geopolítica es calma, moltes d’aquestes preocupacions quedaran en no-res, i serà una bona notícia.

Però les mesures que redueixen la nostra vulnerabilitat continuen tenint sentit igualment, coincideixin o no els riscos, i no són abstractes: són exactament allò que ja estem proposant des d’aquí:

• Reduir el consum energètic de les llars i millorar-ne l’eficiència, en lloc d’esperar que l’energia torni a ser barata com abans.
• Recuperar capacitat de producció local d’aliments —horts familiars i comunitaris, petites explotacions, xarxes de proximitat— perquè el preu del blat a l’altra punta del món ens afecti cada vegada menys.
• Reduir el malbaratament alimentari i la dependència de cadenes de subministrament llargues i fràgils.
• Enfortir les relacions de proximitat: saber qui produeix el que menges, qui et pot ajudar si un servei falla, com es reparteix el que es té quan hi ha estretor.

Una societat que necessita mantenir sempre un nivell molt alt de consum energètic té poc marge quan l’energia s’encareix. Una comunitat capaç de viure bé amb menys en té molt més, i no perquè hagi renunciat a res d’essencial, sinó perquè ha après a no dependre de tant.

Potser els pròxims sis mesos no portaran cap gran crisi a Europa. Seria, sincerament, una bona notícia. Però no farà menys certa una altra cosa: seguim depenent de sistemes energètics, alimentaris i econòmics molt complexos i interdependents —i com més grans i més llargs, més fràgils davant d’un xoc.

La resiliència no consisteix a esperar que no passi res. Consisteix a necessitar menys coses, i a tenir-les més a prop, perquè tot vagi bé encara que alguna cosa falli.