El deteriorament més profund no surt als titulars ni a les estadístiques: l’estàndard de vida baixa en silenci. Una família deixa de comprar una cosa i en poc temps ni se’n recorda; la recepta barata es converteix en la recepta; els fills donen per normal el que els pares viuen com una renúncia. No és una crisi, és un canvi d’expectatives, i per això costa tant de veure. Convé distingir entre decidir viure amb menys i acabar-hi sense haver-ho decidit. Primer pas: vigilar què hem deixat de fer sense escollir-ho.
El que no surt a cap estadística
Quan una crisi arriba de cop, la reconeixem. Hi ha titulars, hi ha por, hi ha un abans i un després. Però hi ha un altre tipus de deteriorament que no té data ni titular, i que per això és molt més difícil de combatre: l’estàndard que baixa en silenci.
Passa quan una família deixa de comprar una cosa i, al cap d’unes setmanes, ni se’n recorda. Passa quan la versió barata d’un plat deixa de ser el pla B i es converteix en la recepta. Passa quan els fills donen per normal el que els pares encara viuen com una renúncia.
Aquí no hi ha cap moment dramàtic. Ningú no va dir «a partir d’avui ja no podem». Simplement, un dia vam constatar que feia temps que ja no ho fèiem.
Una renúncia que no és una decisió
Convé distingir dues coses que externament s’assemblen molt.
La primera és decidir viure amb menys: triar què importa, prescindir del que sobra, simplificar. Aquesta és, en bona mesura, la proposta del decreixement: una reducció escollida, compartida i orientada a viure millor dins dels límits del planeta.
La segona és acabar vivint amb menys sense haver-ho decidit: ajustar, substituir, ajornar i resignar-se, una mica cada vegada, fins que el nou nivell passa a ser el normal. Des de fora, les dues poden fer el mateix efecte: menys carn, menys viatges, menys roba nova. Però són diametralment oposades. En una, hi ha criteri i sentit. En l’altra, hi ha empobriment que s’ha après a no mirar.
I el problema és que la segona és molt més freqüent del que ens agrada admetre.
Per què costa tant de veure
Els biòlegs marins parlen del síndrome de la línia de base mòbil (shifting baseline syndrome), una idea que va formular el científic Daniel Pauly. Cada generació de pescadors pren com a «normal» l’abundància de peix que va conèixer de jove. Així, quan el mar es va buidant, ningú no té la sensació d’una catàstrofe: cada generació hereta un punt de partida una mica més pobre i el pren per natural. La pèrdua s’acumula, però no es percep.
Amb l’estàndard de vida passa quelcom molt semblant. Hi contribueixen diversos mecanismes:
- L’adaptació. Ens acostumem amb una rapidesa sorprenent. El que ahir era una privació avui és simplement «com ho fem».
- La dignitat. Admetre que ja no ens podem permetre una cosa fa mal. És més còmode explicar-nos que ja no ens feia falta, que no ens agradava tant o que així també estem bé.
- El relleu generacional. Els fills no tenen el record del abans. Per a ells, la versió reduïda no és una pèrdua: és l’única que han conegut.
- L’absència de relat. Una crisi té nom. L’erosió lenta no en té, i el que no té nom no es discuteix, no s’organitza i no es contesta.
Els senyals petits
Si no hi ha titulars, on mirar? En els detalls de la vida quotidiana:
- El plat que abans era de festa i ara ja no apareix, o el que era d’emergència i ara és el de cada dia.
- Les visites al dentista o a l’òptica que s’ajornen «fins que sigui realment necessari».
- La roba i el calçat que es fan durar més del raonable, no per convicció sinó per falta de marge.
- Les sortides, els tallers i les activitats dels fills que van desapareixent de la llista sense cap conversa.
- La temperatura de casa a l’hivern, i les hores que s’encén la calefacció.
- Les trobades socials que costen diners, que s’espaien fins que es perden.
Cap d’aquests senyals, per separat, sembla res. Junts, dibuixen un país que s’ha acostumat a tenir menys.
Per què això ens importa als qui parlem de transició
Hi ha un risc que convé dir en veu alta. Qui defensem el decreixement, la relocalització i la sobirania energètica i alimentària parlem de viure amb menys recursos materials. I una societat que ja està baixant l’estàndard sense decidir-ho pot confondre una cosa amb l’altra, o utilitzar-la com a coartada.
No és el mateix una transició planificada, justa i redistributiva que un empobriment silenciós i desigual. Si no sabem distingir-los, acabarem presentant com a virtut allò que és simplement pèrdua, o rebutjant la proposta pel que té de semblant a una escassetat que ningú no ha escollit.
Un decreixement digne necessita, precisament, el contrari del silenci: fer visible el que perdem, decidir col·lectivament què conservem i què deixem anar, i assegurar que ningú no queda enrere quan l’ajust arriba. Les bases materials (alimentació, energia, habitatge, cures) han de quedar garantides abans de començar a parlar de renúncies.
Un exercici senzill: l’inventari de les renúncies
Una manera de començar és tornar a posar l’atenció allà on s’havia apagat. Proposo un exercici breu, que es pot fer sol o en família:
- Fes la llista del que ja no compres, no fas o no menges respecte a fa cinc o deu anys.
- Marca què va ser una decisió i què va ser una resignació. Sigues honest: si no recordes haver-ho decidit, probablement no ho vas fer.
- De les decisions, queda’t amb les que et semblen bones. Són el principi d’un altre model de vida.
- De les resignacions, pregunta’t què les ha causat. Un preu? Un salari? Una infraestructura que ha desaparegut? Aquí hi ha el problema polític, no personal.
- Pregunta als teus fills què donen per normal. La seva resposta et dirà fins on ha baixat la línia.
Per acabar
Una societat pot empobrir-se sense adonar-se’n si perd la capacitat de recordar què tenia. Per això el primer gest, abans de qualsevol proposta, és tan simple com incòmode: mirar què hem deixat de fer sense haver-ho decidit.
No per enyorar un passat idealitzat, sinó per recuperar la facultat de triar. Perquè només qui sap el que perd pot decidir, de debò, què vol conservar.
Si t’ha fet pensar en alguna cosa concreta que ha canviat a casa teva, em farà il·lusió llegir-ho als comentaris.
Descobriu-ne més des de En transició
Subscribe to get the latest posts sent to your email.